SI UN ACCIDENT EMPITJORA UNA LESIÓ ANTERIOR, ESTEM DAVANT D’UN ACCIDENT DE TREBALL?

En un article anterior vam definir què és un accident de treball i els
conceptes que engloba. Ara bé, en ocasions els accidents de
treball no són noves lesions, sinó un agreujament de malalties o
problemes de salut ja existents. En un cas com aquest, en que la feina no
causa un nou perjudici, sinó que agreuja un problema ja existent, es pot
parlar d’accident de treball?

Aquí hem de partir de l’estudi de l’article 115 de la Llei General de la
Seguretat Social. En el seu apartat 2.f la norma diu que es considera
accident de treball:

f) Las enfermedades o defectos, padecidos con anterioridad por el
trabajador, que se agraven como consecuencia de la lesión
constitutiva del accidente.

És important destacar que una lesió es considera accident de treball
encara que no hi hagi una falta de seguretat o d’higiene al lloc on es
presten serveis. Cal només que les tasques encomanades causin una lesió
malaltia que generin un perjudici per a la salut.

Tampoc és necessari que l’accident laboral afecti la part del cos en la qual
el treballador té la malaltia. Només que aquesta lesió empitjori un
problema que ja es pateix. Així per exemple és possible que en trencar-se
una cama en una caiguda a la feina s’empitjori una lesió preexistent a la
columna vertebral.

Això succeeix també en el cas de les anomenades malalties o lesions
silents. És a dir, el cas d’una dolencia que es desconeixia al moment de
l’accident. Pensem que en alguns casos alguns problemes (com lesions
lumbars que es manifesten després d’anys de treball físic) no causen
molèsties greus fins que no es pateix una lesió laboral.

Sentencia del Tribunal Suprem de 3 de juliol de 2013

Es cierto que el trabajador ya padecía lesiones degenerativas en su
columna vertebral antes del accidente. Pero esa patología no le
había mermado sus facultades para ejercer las labores propias de la
profesión que ejercía -no consta siquiera la existencia de bajas
anteriores a causa de esas dolencias- y después del accidente
quedó incapacitado. El supuesto aparece así como paradigma del
mandato legal: lesiones anteriores al accidente que se agravan a
consecuencia del sufrido en el desempeño del trabajo

Cal tenir també present que els efectes d’una lesió no es fan evidents a
vegades fins mesos després de l’accident. Però que el concepte d’accident
laboral també inclou les seqüeles, per tant aquestes situacions també
estan incluides per la llei. Així ho diu el Tribunal Suprem:

(…) ser doctrina reiterada de esta Sala la de que es constitutiva de
accidente laboral toda agravación de cualquier enfermedad
preexistente que sufra el trabajador y se produzca con ocasión del
accidente (Sentencia de 15 de juliol de 2015).

No s’ha de menysvalorar mai la diferència entre que una lesió es consideri
o no accident de treball. En primer lloc perquè la prestació per incapacitat
és més elevada en els casos d’accidents laborals. Després perquè en els
casos en que la lesió o la malaltia laboral causen incapacitat, la prestació
que s’obté resulta millorada en un 30%. Per últim, però no menys
important, molts convenis col·lectius preveuen beneficis pels accidentats.
O fins i tot obliguen l’empresa a tenir assegurances a favor d’aquests
treballadors.

Si té el dubte de si una lesió es podria considerar laboral, li recomanem
posar-se en contacte amb CALDUCH ABOGADOS per aconseguir
assessorament jurídic.

LA REFORMA DE LA LLEI D’ARRENDAMENTS, COM M’AFECTA?

El 6 de març entra en vigor el Real Decreto-ley 7/2019, de 1 de marzo, de
medidas urgentes en materia de vivienda y alquiler. Aquesta norma busca
equilibrar la situació entre arrendador i llogater, i afrontar els problemes
de l’habitatge a Espanya (escassetat de lloguers disponibles, preus
elevats). A continuació exposarem els principals canvis i com poden
afectar els contractes d’arrendament més habituals. Cal tenir present,
abans de començar que aquest contracte afecta tots els contractes
existents avui dia, no només els que es firmin després de l’entrada en vigor.

LA DURADA DEL LLOGUER.

  • Pròrroga de la durada: si el contracte es va celebrar per tres anys
    (com era la situació legal habitual abans de la reforma), quan es
    compleix el trienni el contracta es prorrogarà anualment fins als cinc
    anys. Arribant fins als set anys si l’arrendatari és una persona
    jurídica. Excepte si l’arrendatari indica trenta dies abans que no té
    intenció de renovar-lo.
  • Si el contracte no té cap durada determinada, es suposa aleshores
    que té una durada d’un any. I que es prorroga anualment fins als
    cinc.
  • Un cop arribats als cinc anys de lloguer, el contracte es prorroga
    tres anys més (per terminis anuals). Aquesta pròrroga és
    automàtica a menys que una de les parts demani el contrari amb
    antelació. El preavís és de quatre mesos (abans era de un mes).

CONDICIONS ECONÒMIQUES.

La fiança segueix essent d’una sola mensualitat. Però en els casos en que
la durada sigui de cinc anys, es poden fixar garanties addicionals, sempre
que aquestes no tinguin valor superior a dues mensualitats (com ara un
dipòsit o un aval bancari).

En el referent al preu del lloguer, la llei estableix que només es pot
modificar anualment en base a les condicions establertes al contracte. I
en el cas en que no es fixi cap condició, es considera que el preu queda
inalterable per la durada del contracte. En tot cas, s’ha acabat el sistema
de renovació automàtica de lloguers. L’increment anual no pot ser
superior a l’IPC.

Sí dona la possibilitat d’actualitzar els lloguers en base a l’Índex de
Garantia de Competitivitat, però sempre que no superi l’IPC. Si el
contracte estableix un sistema poc clar o sense indicadors, caldrà aplicar
aquest índex.

PAGAMENTS A IMMOBILIARIES.

Actualment quan es troba un habitatge de lloguer a través d’una
immobiliària, el llogater acostuma a pagar a aquesta un mes de
mensualitat a canvi del seu servei. Amb la nova reforma, aquestes
despeses passa a ser càrrec de l’arrendador si és una persona jurídica. És
a dir, per persones físiques, es pot continuar amb el sistema habitual.

LLOGATER DE BONA FE, ARRENDADOR FALS.

Una novetat de la llei és que els casos en que un llogater contracti una
arrendament creient de bona fe, aquest té valor legal. Sempre que la
persona que li arrendi consti com a tal al registre de la propietat, o que
existeixi una aparença de dret que sigui imputable al propietari actual.
Aquests contractes tenen una durada de cinc anys.

DESNONAMENTS.

Quan es presenti una demanda de desnonament per impagament de
lloguers, el jutjat concedirà deu dies al llogater per pagar o desallotjar
l’habitatge (o donar un motiu per no fer-ho).

L’arrendador també pot indicar a la demanda que condonarà tot o part del
deute si el llogater deixa lliure l’immoble en un termini fixat (no inferior a
15 dies).
Si es demana directament el desnonament, no caldrà presentar demanda
executiva un cop s’obtingui sentència favorable a la demanda.
Encara que el llogater abandoni la finca, el propietari pot demanar que es
faci el desnonament igualment. Això serveix per a que els oficials del
jutjat certifiquin l’estat en que es troba l’habitatge.

La nova llei introdueix altres novetats: la primera, que un desnonament ja
no es podrà fer d’improvís, sinó que caldrà que el jutjat fixi un dia i una
hora. A més a més, en cas que el llogater estigui en situació de
vulnerabilitat, cal que prèviament s’informi als serveis socials, i es
paralitzi el procés per un mes fins que aquests adoptin mesures adients
(tres mesos si el demandant és persona jurídica).

En conjunt els canvis tenen prou importància com per a recomanar
qualsevol persona amb dubtes (ja sigui llogater o arrendatari) que es posi
en contacte amb CALDUCH ABOGADOS si necessita assessorament.

QUÈ FAIG SI HE PATIT UNA NEGLIGÈNCIA MÈDICA?

Tothom que es sotmet a un tractament mèdic assumeix un risc, encara
que sigui limitat. I fins en les millors circumstàncies, una negligència o un descuit pot tenir severes conseqüències per la salut. En aquests casos la
víctima d’aquest error no té perquè resignar-se, sinó que ha de reclamar
al servei mèdic que la indemnitzi per aquest greuge.

Un dels factors que fan més respecte a l’hora de reclamar és demostrar la
concreta negligència. Com puc demostrar el moment, o el concret error
que ha perjudicat la meva salut?

Amb aquest article volem demostrar que, legalment, el més important és
demostrar que el servei sanitari no va actuar amb la diligència ni la
precaució exigibles. I que a més a més en els casos més greus la
importància del dany ja demostra que el tractament no va ser l’idoni.

  • Responsabilitat del servei mèdic.

La relació del pacient amb el servei sanitari parteix de la base d’una
desigualtat: es considera que el servei sempre disposa de major
informació i de majors recursos que els seus usuaris, motiu pel qual
aquests tenen dret a una major protecció.

La responsabilitat del servei sanitari ha estat articulada per la
jurisprudència en base a la Llei General de Consumidors i Usuaris, la qual
garanteix als usuaris (en aquest cas els pacients), el dret a un servei que
garanteixi uns mínims d’eficàcia i seguretat. Si bé la llei no pot exigir un
resultat absolut de guariment, sí cal que el tractament es realitzi
conforme a totes les normes que demana la professió mèdica (lex artis). I
això inclou tant el diagnòstic, com el tractament mèdic o quirúrgic, com
l’atenció que es rep estant en un centre sanitari.

Article 148 de la Llei de Consumidors i Usuaris.


Se responderá de los daños originados en el correcto uso de los servicios, cuando por su propia naturaleza, o por estar así reglamentariamente establecido, incluyan necesariamente la garantía de niveles determinados de eficacia o seguridad, en condiciones objetivas de determinación, y supongan controles técnicos, profesionales o sistemáticos de calidad, hasta
llegar en debidas condiciones al consumidor y usuario.

Això comporta que si el servei mèdic es desvia d’aquestes normes i es
genera un resultat negatiu, es genera un dret a ser indemnitzat. Per tant
si es demostra que amb un tractament adequat no hi hauria hagut cap
efecte, o que l’efecte és incompatible amb una atenció correcta, la llei
obliga al servei mèdic a indemnitzar al perjudicat.

Això no vol dir que en qualsevol cas en que el tractament no sigui
perfecte hi hagi responsabilitat mèdica, perquè sempre cal demostrar una
mínima negligència o culpa del servei (o dels seus facultatius). Però el
que volem ressaltar és que en molts casos els tribunals consideren que
els resultats adversos són prova de la mala gestió.

Per tant el criteri dels tribunals avui dia es basa en valorar si hi ha hagut
un funcionament incorrecte dels serveis mèdics, contrari a les normes de
seguretat i correcció, més que no pas estudiar la conducta concreta del
facultatiu.

Fins i tot en casos en que el dany causat era un dels riscos previsibles
d’una intervenció mèdica, i s’havia informat prèviament al pacient
d’aquest risc, una sentència va obligar a indemnitzar al centre mèdic. I
això perquè el tractament que s’havia seguit no va ser l’adequat.

  • Casos de greuge desproporcionat.

En algunes circumstàncies, el Tribunal Suprem ha considerat que no cal
demostrar una conducta negligent o culpable quan el resultat d’aquesta
és evident. Això és el que passa quan el pacient pateix un dany tan greu
que evidencia que no s’han seguit les correctes normes mèdiques en el
seu tractament. En aquests casos no cal que es demostri la concreta
conducta que ha causat el dany, sinó que és el servei sanitari qui ha
demostrar que la conducta va ser correcta, o que les malalties o lesions
patides es deuen a altres causes.


El Suprem fa aquesta atribució de la càrrega de la prova per considerar
que el servei és qui té més facilitat per demostrar aquests fets (Sentència
del Tribunal Suprem de 5 de gener de 2007).

En conjunt, creiem que les persones afectades per aquestes situacions no
s’han de desanimar davant d’aquest repte, i els recomanem que consultin
a CALDUCH ABOGADOS, on comptem amb juristes amb experiència, i
pèrits que els poden ajudar en un litigi d’aquesta mena.