QUÈ FAIG SI HE PATIT UNA NEGLIGÈNCIA MÈDICA?

Tothom que es sotmet a un tractament mèdic assumeix un risc, encara
que sigui limitat. I fins en les millors circumstàncies, una negligència o un descuit pot tenir severes conseqüències per la salut. En aquests casos la
víctima d’aquest error no té perquè resignar-se, sinó que ha de reclamar
al servei mèdic que la indemnitzi per aquest greuge.

Un dels factors que fan més respecte a l’hora de reclamar és demostrar la
concreta negligència. Com puc demostrar el moment, o el concret error
que ha perjudicat la meva salut?

Amb aquest article volem demostrar que, legalment, el més important és
demostrar que el servei sanitari no va actuar amb la diligència ni la
precaució exigibles. I que a més a més en els casos més greus la
importància del dany ja demostra que el tractament no va ser l’idoni.

  • Responsabilitat del servei mèdic.

La relació del pacient amb el servei sanitari parteix de la base d’una
desigualtat: es considera que el servei sempre disposa de major
informació i de majors recursos que els seus usuaris, motiu pel qual
aquests tenen dret a una major protecció.

La responsabilitat del servei sanitari ha estat articulada per la
jurisprudència en base a la Llei General de Consumidors i Usuaris, la qual
garanteix als usuaris (en aquest cas els pacients), el dret a un servei que
garanteixi uns mínims d’eficàcia i seguretat. Si bé la llei no pot exigir un
resultat absolut de guariment, sí cal que el tractament es realitzi
conforme a totes les normes que demana la professió mèdica (lex artis). I
això inclou tant el diagnòstic, com el tractament mèdic o quirúrgic, com
l’atenció que es rep estant en un centre sanitari.

Article 148 de la Llei de Consumidors i Usuaris.


Se responderá de los daños originados en el correcto uso de los servicios, cuando por su propia naturaleza, o por estar así reglamentariamente establecido, incluyan necesariamente la garantía de niveles determinados de eficacia o seguridad, en condiciones objetivas de determinación, y supongan controles técnicos, profesionales o sistemáticos de calidad, hasta
llegar en debidas condiciones al consumidor y usuario.

Això comporta que si el servei mèdic es desvia d’aquestes normes i es
genera un resultat negatiu, es genera un dret a ser indemnitzat. Per tant
si es demostra que amb un tractament adequat no hi hauria hagut cap
efecte, o que l’efecte és incompatible amb una atenció correcta, la llei
obliga al servei mèdic a indemnitzar al perjudicat.

Això no vol dir que en qualsevol cas en que el tractament no sigui
perfecte hi hagi responsabilitat mèdica, perquè sempre cal demostrar una
mínima negligència o culpa del servei (o dels seus facultatius). Però el
que volem ressaltar és que en molts casos els tribunals consideren que
els resultats adversos són prova de la mala gestió.

Per tant el criteri dels tribunals avui dia es basa en valorar si hi ha hagut
un funcionament incorrecte dels serveis mèdics, contrari a les normes de
seguretat i correcció, més que no pas estudiar la conducta concreta del
facultatiu.

Fins i tot en casos en que el dany causat era un dels riscos previsibles
d’una intervenció mèdica, i s’havia informat prèviament al pacient
d’aquest risc, una sentència va obligar a indemnitzar al centre mèdic. I
això perquè el tractament que s’havia seguit no va ser l’adequat.

  • Casos de greuge desproporcionat.

En algunes circumstàncies, el Tribunal Suprem ha considerat que no cal
demostrar una conducta negligent o culpable quan el resultat d’aquesta
és evident. Això és el que passa quan el pacient pateix un dany tan greu
que evidencia que no s’han seguit les correctes normes mèdiques en el
seu tractament. En aquests casos no cal que es demostri la concreta
conducta que ha causat el dany, sinó que és el servei sanitari qui ha
demostrar que la conducta va ser correcta, o que les malalties o lesions
patides es deuen a altres causes.


El Suprem fa aquesta atribució de la càrrega de la prova per considerar
que el servei és qui té més facilitat per demostrar aquests fets (Sentència
del Tribunal Suprem de 5 de gener de 2007).

En conjunt, creiem que les persones afectades per aquestes situacions no
s’han de desanimar davant d’aquest repte, i els recomanem que consultin
a CALDUCH ABOGADOS, on comptem amb juristes amb experiència, i
pèrits que els poden ajudar en un litigi d’aquesta mena.

QUI PAGA LES DESPESES DE LA HIPOTECA?

Abogados en Reus
Quan es contracta una hipoteca amb un banc es generen una sèrie de
despeses importants:

cal pagar el notari per l’escriptura, els impostos
sobre transmissions patrimonials, la gestoria, la comissió d’apertura… La
llista és considerable. Moltes vegades aquestes despeses les assumeix
íntegrament el client, i no el banc. A partir de diferents sentències, però,
s’ha discutit aquesta situació.

Una de les més noves és la Sentència del Tribunal Suprem 44/2019 de 23
de gener. Farem aquí un resum del seu contingut:
  • Sobre les comissions d’apertura la sentència considera que són,
    juntament amb els interessos, la font principal de beneficis dels
    bancs, pel qual les ha d’abonar el consumidor. No es considera la
    repercussió d’una despesa, sinó el cobrament d’una part del preu.
    Ara bé, aquesta comissió s’ha de sotmetre a un control de
    transparència. Així s’ha d’incloure en el càlcul del TAE que permetrà
    al consumidor saber quina serà la despesa total i comparar amb
    altres bancs. Aquestes comissions, per tant, han de ser informades
    prèviament a contractar el préstec i s’han de fer en un únic
    pagament.
  • Respecte a l’aranzel dels notaris, El Suprem considera que s’està
    parlant de pagar les despeses que genera la feina d’un tercer, no
    els beneficis dels bancs. La jurisprudència anterior va considerar
    que el consumidor havia pagat aquest aranzel per culpa d’una
    clàusula abusiva no negociada, aleshores el banc és l’obligat a
    pagar aquestes despeses.
    No obstant la sentència 44/2019 considera que com els interessats
    en que la hipoteca es formalitzi en escriptura notarial són les dues
    parts, les despeses han de ser compartides pel banc i pel
    consumidor.
  • Respecte a les despeses del Registre de la Propietat, aquí la llei
    demana que ha de pagar-les les persones beneficiades per inscriure
    la hipoteca sobre el bé gravat per aquest dret. I per tant aquesta
    despesa correspon al banc.
  • Respecte a les despeses de gestoria, també és el cas d’un tercer
    que cobra pels seus serveis professionals. El gestor s’encarrega
    normalment de portar documents al notari, de preparar documents
    pel pagament de tributs, etc. Es tracta d’operacions que beneficien
    les dues parts. De manera que el Suprem entén que han d’abonar-
    les les dues parts.

En conjunt aquesta sentència suposa un canvi respecte al criteri que
s’havia reconegut en sentències anteriors (com la molt rellevant sentència
del Tribunal Suprem 705/2015) i, aquí el Suprem perfila millor com s’han
de repartir les despeses de la hipoteca.

En tot cas, per conèixer si pot aconseguir reclamar aquests conceptes
recomanem posar-se en contacte amb els nostres juristes a CALDUCH
ABOGADOS.

EL DELICTE DE DENUNCIA FALSA: LA LLEI NO PERMET ACUSAR ALGÚ FALSAMENT I QUEDAR IMPUNE.

Acusar una persona és fàcil. Tothom pot anar a una comissaria i presentar una denuncia contra qualsevol, encara que aquest no hagi fet res. Els motius poden ser personals, econòmics, familiars… Alguns delictes no necessiten una important càrrega de prova, i només amb la denuncia es pot iniciar un calvari per la persona injustament acusada.  Pensem per exemple amb les denuncies per maltractaments a les parelles o ex-parelles. En ocasions aquestes acusacions es basen en fets que passen dins l’esfera familiar, de manera que no és difícil construir un relat creïble i perjudicial.

Per aquest motiu els tribunals són conscient dels perills de denuncies falses en aquesta esfera de delictes (Sentència de l’Audiència Provincial de Badajoz  54/2014 de 29 de juny):

El ámbito de la violencia de género y de las relaciones conyugales y de pareja se ha convertido por desgracia, en el centro de atención en cuanto a lo que a las denuncias falsas se refiere. Las penas existentes en caso de denuncia falsa, la protección de la víctima, el rechazo social al maltrato y la aceleración de las consecuencias civiles en casos de divorcio cuando media violencia, han provocado que presuntas víctimas sin escrúpulos usen y abusen de la Ley de Violencia como herramienta, defraudando el espíritu de la Ley al objeto de favorecer sus intereses en la tramitación de un divorcio, intentando conseguir situaciones más ventajosas. Afortunadamente no son muchos los casos, pero estos existen.

Si el denunciat aconsegueix fer prevaldre la seva innocència, no tot acaba bé. Un procés d’aquesta mena suposa un important trasbals personal, una despesa econòmica i un greuge per la reputació. Mentre que el denunciant només ha hagut d’invertir el temps de la denuncia.

Per prevenir i sancionar aquests casos el Codi Penal al seu article 456 inclou el delicte de denuncia o acusació falsa. Aquest delicte busca perseguir conductes que perjudiquin el bon funcionament de l’Administració de justícia, obligant a malgastar el temps i els recursos dels tribunals en uns fets falsos, i al mateix temps rescabalar l’honor del denunciat.

Aquest delicte demana els següents requisits per poder-se aplicar (sentències 190/2014 Audiència Provincial de Sevilla i 564/2016 de l’Audiència de Saragossa):

  • Cal que la persona denunciant conegui la falsedat dels fets que exposa. En aquest sentit és suficient per constituir el delicte que el denunciant es pugui figurar que els fets són falsos o actui amb temerari menyspreu a la veritat. Un exemple seria denunciar fets que no s’han vist o que els han explicat terceres persones. També seria falsedat que el denunciant digui que va tenir una relació sentimental amb el denunciat sense ser cert (sentència Audiència Provincial de Ciudad Real 114/2014 de 30 de setembre).
  • Cal que l’acusació es faci directa i explícitament contra una persona o persones determinades, no que s’expressi una simple sospita.
  • Cal que s’hagin denunciat fets que constitueixin un il·lícit penal.
  • Cal que la denuncia o l’acusació es facin davant de funcionari que tingui l’obligació d’investigar aquests fets (pot ser tant denuncia a la policia com declaració davant d’un jutge, per exemple).
  • Cal que l’acusat sigui absolt per sentència ferma o per resolució judicial que acordi el sobreseïment.

Si es donen aquestes circumstàncies s’està davant d’una denuncia falsa i, encara que la justícia hagi esclarit finalment els fets, s’ha causat un perjudici a la vida i la reputació del perjudicat. És per això que recomanem a totes les persones que hagin patit una situació com aquesta que es posi en contacte amb CALDUCH ABOGADOS per aconseguir l’assistència jurídica que necessita.