EL DELICTE DE DENUNCIA FALSA: LA LLEI NO PERMET ACUSAR ALGÚ FALSAMENT I QUEDAR IMPUNE.

Acusar una persona és fàcil. Tothom pot anar a una comissaria i presentar una denuncia contra qualsevol, encara que aquest no hagi fet res. Els motius poden ser personals, econòmics, familiars… Alguns delictes no necessiten una important càrrega de prova, i només amb la denuncia es pot iniciar un calvari per la persona injustament acusada.  Pensem per exemple amb les denuncies per maltractaments a les parelles o ex-parelles. En ocasions aquestes acusacions es basen en fets que passen dins l’esfera familiar, de manera que no és difícil construir un relat creïble i perjudicial.

Per aquest motiu els tribunals són conscient dels perills de denuncies falses en aquesta esfera de delictes (Sentència de l’Audiència Provincial de Badajoz  54/2014 de 29 de juny):

El ámbito de la violencia de género y de las relaciones conyugales y de pareja se ha convertido por desgracia, en el centro de atención en cuanto a lo que a las denuncias falsas se refiere. Las penas existentes en caso de denuncia falsa, la protección de la víctima, el rechazo social al maltrato y la aceleración de las consecuencias civiles en casos de divorcio cuando media violencia, han provocado que presuntas víctimas sin escrúpulos usen y abusen de la Ley de Violencia como herramienta, defraudando el espíritu de la Ley al objeto de favorecer sus intereses en la tramitación de un divorcio, intentando conseguir situaciones más ventajosas. Afortunadamente no son muchos los casos, pero estos existen.

Si el denunciat aconsegueix fer prevaldre la seva innocència, no tot acaba bé. Un procés d’aquesta mena suposa un important trasbals personal, una despesa econòmica i un greuge per la reputació. Mentre que el denunciant només ha hagut d’invertir el temps de la denuncia.

Per prevenir i sancionar aquests casos el Codi Penal al seu article 456 inclou el delicte de denuncia o acusació falsa. Aquest delicte busca perseguir conductes que perjudiquin el bon funcionament de l’Administració de justícia, obligant a malgastar el temps i els recursos dels tribunals en uns fets falsos, i al mateix temps rescabalar l’honor del denunciat.

Aquest delicte demana els següents requisits per poder-se aplicar (sentències 190/2014 Audiència Provincial de Sevilla i 564/2016 de l’Audiència de Saragossa):

  • Cal que la persona denunciant conegui la falsedat dels fets que exposa. En aquest sentit és suficient per constituir el delicte que el denunciant es pugui figurar que els fets són falsos o actui amb temerari menyspreu a la veritat. Un exemple seria denunciar fets que no s’han vist o que els han explicat terceres persones. També seria falsedat que el denunciant digui que va tenir una relació sentimental amb el denunciat sense ser cert (sentència Audiència Provincial de Ciudad Real 114/2014 de 30 de setembre).
  • Cal que l’acusació es faci directa i explícitament contra una persona o persones determinades, no que s’expressi una simple sospita.
  • Cal que s’hagin denunciat fets que constitueixin un il·lícit penal.
  • Cal que la denuncia o l’acusació es facin davant de funcionari que tingui l’obligació d’investigar aquests fets (pot ser tant denuncia a la policia com declaració davant d’un jutge, per exemple).
  • Cal que l’acusat sigui absolt per sentència ferma o per resolució judicial que acordi el sobreseïment.

Si es donen aquestes circumstàncies s’està davant d’una denuncia falsa i, encara que la justícia hagi esclarit finalment els fets, s’ha causat un perjudici a la vida i la reputació del perjudicat. És per això que recomanem a totes les persones que hagin patit una situació com aquesta que es posi en contacte amb CALDUCH ABOGADOS per aconseguir l’assistència jurídica que necessita.

ÉS UN ACCIDENT LABORAL ENCARA QUE HAGI FET GESTIONS PERSONALS EN EL TRAJECTE.

La Llei General de la Seguretat Social (article 156) defineix els accidents laborals com qualsevol lesió corporal que pateixi un treballador o treballadora en relació amb el treball que realitza per compta aliena. Això inclou tant els accidents que es tenen a conseqüència o per causa del treball, com els que es tenen en els desplaçaments anant o venint del lloc de treball. La llei preveu expressament que qualsevol accident que succeeixi en aquests casos és de naturalesa laboral, i per tant ha de ser reconegut com a tal a efectes legals. Per exemple per les declaracions d’invalidesa temporal o permanent.

 

És sempre necessari que aquests accidents no siguin culpa del propi treballador, ja sigui per dol o per negligència.

 

Perquè els desplaçaments al lloc de treball es consideren accidents laborals, quan es diria que són en realitats fets que passen abans o després de la jornada? Això és perquè la jurisprudència ha considerat que aquestes eventualitats deriven de l’obligació d’anar al lloc de treball. És a dir, o bé estàs obligat a anar-hi, o bé necessites tornar a casa després d’haver anat a treballar (Sentència del Tribunal Suprem19 de gener de 2005, recurs 6543/03). Per això es parla d’accidents de treball in itinere (en el desplaçament).

 

Un accident durant aquest trajecte només es considera accident de treball si compleix una sèrie de requisits:

 

  1. El primer, com hem dit, és que l’accident passi durant un trajecte imposat pel deure d’anar al treball des del nostre domicili, o a la inversa: per tornar al domicili des del treball (requisit teleològic, és a dir, de causa). És a dir, cal un viatge d’un lloc a l’altre el nexe causal del qual sigui l’obligació de treballar. Si un accident es produeix anant o venint del treball per anar a un altre indret, molt possiblement un tribunal no ho considerarà accident de treball.

 

  1. El segon, cal que es tracti d’un trajecte habitual (requisit geogràfic). És a dir, cal que sigui la ruta diària acostumada que es segueix cada dia per anar i venir de la feina a casa.

 

  1. El tercer, 1ue l’accident es produeixi dintre del període temporal habitual que requereix aquest desplaçament (element cronològic). És a dir, cal que aquest temps no s’interrompi o es prolongui indegudament i tingui la durada normal.

 

  1. Per últim cal que el viatge es faci amb el mitjà habitual de transport (element d’idoneïtat del mitjà). No cal que sigui un vehicle propietat del treballador (podria ser anant amb autobús o amb tren, per exemple).

 

És a dir, és necessari que l’accident concorri durant o com a causa d’un desplaçament motivat per anar a (o tornar de) la feina, que es produeixi seguint la ruta habitual i durant el temps mitjà estimat que es necessiti per fer-lo habitualment. Si algun element interromp aquesta cadena, l’accident podria perdre la categoria de laboral. Però cal ser conscient que la llei és flexible i que els tribunals permeten un marge d’apreciació. Cal tenir present que els jutges consideren només una interrupció important aquelles que passen per voluntat del treballador, i no aquelles que poden ser fortuïtes (per exemple, trobar-se amb una retenció de trànsit).

 

Per exemple, en un cas molt recent, el Tribunal Superior de Justícia d’Extremadura va desestimar considerar un accident de tràfic com accident laboral (cas d’una treballadora que va patir un accident d’autobús anant de casa a la feina), per considerar que, en haver-se aturat un moment per comprar iogurts en una botiga s’havia interromput el nexe causal. Aquesta sentència va ser apel·lada i el Tribunal Suprem (sentència 409/2018, de 17 d’abril) ha dit que una demora del trajecte per menys d’una hora per causa d’un assumpte exclusivament personal és irrellevant. Per tractar-se d’una gestió intermèdia raonable que respon a criteris de normalitat i a patrons usuals de conducta. I per tant no ser cap interrupció extraordinària del trajecte. Cal tenir en compte que, en altres sentències, el Suprem ha considerat que és indiferent si aquesta gestió irrellevant es realitza abans o durant el trajecte (Sentència del Tribunal Suprem de 12 de desembre de 2017).

 

Aquesta sentència segueix la via jurisprudencial ja marcada per resolucions anteriors en les que el Suprem ha flexibilitzat el concepte d’accident de treball sempre que el trajecte es mogui dins dels marges del que és normal o habitual.

 

Per tant en cas de trobar-se amb que s’ha patit un accident anant o venint de la feina al domicili habitual, cal que tinguem present que es tracta d’un accident laboral. I que per tant la persona que l’ha patit té dret a que se li reconegui aquesta condició per la seguretat social, amb els beneficis que comporta.

 

No cal desanimar-se tampoc si la Seguretat Social no reconeix d’entrada el caràcter laboral de l’accident. Existeixen recursos administratius i judicials per aconseguir que canviï aquesta situació. És molt important, però, buscar assessorament legal des del primer moment. Per això recomanem que, tothom que tingui un problema d’aquesta mena es posi en contacte amb CALDUCH ADVOCATS. Estem al seu servei.

JORNADES ‘POR UN AIRE LIMPIO’

El passat cap de setmana es va celebrar a Ponferrada (Lleó) la VIII trobada estatal de Plataformes antiincineració a la què vaig tenir l’honor d’assistir com a ponent.

El tema de la meva intervenció va versar sobre recursos jurídics en la impugnació d’Autoritzacions Ambientals Integrades (AAI) de les cimenteres. Bàsicament vaig repassar les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que he guanyat sobre aquesta matèria.

Especial interès van despertar les sentències contra Lafarge a Montcada en què es va anul·lar la llicència d’activitat de l’esmentada cimentera, confirmada més tard pel Suprem.

Igualment també va destacar la sentència contra l’abocador i projecte d’incineradora de l’Alcora, que després de la batalla jurídica no només no va poder construir la incineradora sinó que va haver de tancar l’activitat. Efectivament el fet de no disposar d’AAI va motivar que el seu funcionament no estigués adaptat a la normativa ambiental estatal i europea i no pogués mantenir la seva activitat.