Calduch Advocats a TVE

TVE va realitzar un informe sobre l’alarma i contacta amb els nostres advocats, experts en dret mediambiental.

COM AFECTA UN DIVORCI AL NEGOCI FAMILIAR

Divorci - Calduch Advocats

En un negoci familiar, moltes vegades els matrimonis treballen junts dins la mateixa empresa. En les ocasions en que es trenca la parella, una de les parts es pot trobar en que ha de deixar la feina per la difícil situació personal. Això malgrat que segurament hi ha treballat molts anys i, en ocasions, ni tant sols ha cobrat un salari per la seva dedicació.

Aquesta situació injusta es pot afrontar de dues maneres, per la via civil i per la via laboral. Tot depèn de com s’organitzés la relació entre la parella i la feina.

Relació laboral.

En ocasions les parelles firmen un contracte de treball reconeixent a una de les parts la feina que fa. Ara bé, per a que sigui realment una relació laboral és necessari que compleixi les tres condicions d’aquesta mena de contractes:

  • Dependència: Cal que la persona contractada actui sota les ordres d’un altre i que s’ajusti a uns horaris ordenats per la direcció.
  • Alienitat: El treball es fa per una altra persona.
  • Remuneració: És necessari que es percebi un salari per la feina.

En aquests casos, es considera que els serveis que s’han prestat són laborals i que la persona que ha treballat té dret a reclamar que se li pagui en base a la feina que ha fet (com hem dit, en moltes ocasions els cònjuges treballen de franc). El sol a més a més ha de ser adequat a la feina que realment s’ha fet (pensem que en moltes ocasions es fa un contracte d’auxiliar o administratiu quan es fa una feina de direcció).

En els casos en que hi ha hagut impagaments de salaris, legalment es poden reclamar un any de salaris deguts (incloses les pagues extres, complements salarials, antiguitat, etc.). 

És important destacar que no és imprescindible tenir contracte de treball per demostrar una relació laboral. Cal només acreditar aquella realitat, ja sigui amb documents o testimonis. 

Cal tenir en compte que qualsevol indemnització que es rebi per salaris deguts o fins i tot acomiadament és un assumpte exclusivament laboral, de manera que no influeix en cap divorci entre les parts.

Relació civil.

En els casos en que la relació no és de caràcter laboral, es podria parlar de que el cònjuge desenvolupa certes funcions en el negoci en base a la seva condició de parella. Seria el cas d’una persona que, a banda que estigui contractada o no, fa funcions de gestió dins l’empresa, organitza el seu horari lliurement,  té complet accés als locals i als ordenadors, etc. 

En aquests casos aquest cònjuge pot reclamar, en el marc d’un divorci o separació de parella, que se l’indemnitzi pel temps i l’esforç que ha dedicat a aquesta empresa. La compensació pot arribar a ser d’una quart part del diferència entre els increments dels dos patrimonis durant el matrimoni (o superior, si es demostra que la contribució ha estat notablement superior). Apart també caldrà valorar l’esforç que ha fet cada cònjuge en les tasques domèstiques i en la cura dels fills comuns.

La importància del matrimoni en aquests casos.

L’Estatut dels Treballadors considera que entre cònjuges no pot haver-hi relacions de treball. Ara bé, en els casos en que la relació sigui de parella de fet o de simple convivència (encara que estigui inscrita en el registre oficial), no s’aplica aquesta norma, i és l’empresari qui hauria de demostrar que la relació no era de caràcter laboral.

O una via o l’altra.

És important tenir sempre en compte que cal escollir entre la via civil o la via laboral: no es poden reclamar les dues indemnitzacions alhora. No només això, si un jutge civil veu que la relació era laboral, considerarà que no és competent per decidir sobre el tema (i viceversa: un jutge laboral no voldrà pronunciar-se sobre un assumpte civil).

En conjunt és important tenir en compte sempre la forma en que es desenvolupava la feina i consultar juristes coneixedors d’aquests assumptes, com els que CALDUCH ABOGADOS posa al seu servei.

LA NUL·LITAT DE LES TARJETES REVOLVING.

Com aconseguir la devolució dels interessos pagats en aquesta
mena de crèdits.

Avui dia molts bancs ofereixen als seus clients sistemes de crèdit
revolving. Aquest és un sistema pel qual l’entitat concedeix una línia de
crèdit amb un import màxim del qual es pot fer ús durant un període
determinat. L’usuari estableix la quota que desitja pagar tots els mesos,
quantitat formada per part de l’import que utilitza més els interessos
generats per l’import disposat. En ocasions aquest sistema no requereix
que el client tingui un compte corrent amb el banc, i només necessita fer
trucades telefòniques per a que realitzin ingressos al seu compte habitual.

En moltes ocasions aquests crèdits es concedeixen amb un tipus d’interès
molt elevat, que es justifica en base al risc que corre l’entitat financera.
Això fa que si algú s’endarrereix en tornar el préstec, es pot acabar
trobant que el banc li demana que torni el doble del que va prestar en el
seu moment.

En realitat però els consumidors no tenen que aguantar aquesta situació.
Existeix una reiterada jurisprudència del Tribunal Suprem considerant que
els interessos notablement superiors als normals són excessius i usuraris.
Els interessos normals es calculen en base a l’interès mitjà ordinari de les
estadístiques que publica el Banc d’Espanya. Per a identificar el que seria
abusiu, la sentència del Tribunal Suprem 628/2015 de 25 de novembre va
considerar que un interès superior al normal (en aquest cas un 24,6%)
però inferior al seu doble ja era excessiu.

Només es podrien permetre interessos tant elevats en casos en que, per
exemple, el prestatari pretengui un negoci d’elevat rendiment però també
d’elevat risc, cosa que justificaria un interès proporcional al perill. Però és
evident que en la majoria dels crèdits revolving no es donen aquestes
circumstàncies.

En base al seu caràcter abusiu i il·legal, una sentència pot aconseguir que
es declari nul un préstec amb interessos d’aquesta mena i no només
aconseguir que no s’hagin de pagar els interessos que es deguin, sinó
aquells que el client ha abonat des del moment de la constitució del
préstec. Per tant s’haurà de tornar la quantitat prestada, però no els seus
interessos.

  • En el cas d’empreses o de préstecs per negocis.

La majoria de la normativa sobre interessos usuraris deriva de la
legislació sobre consumidors (en termes legals, es consideren usuaris les
persones físiques o jurídiques que actuen en un àmbit diferent al
professional o empresarial). Això no evita però que els préstecs
mercantils es puguin beneficiar de la prohibició de la usura sota certes
circumstàncies. Així en aplicació de la Llei de 1908 sobre repressió de la
usura es pot declarar la nul·litat un negoci jurídic en aquestes
circumstàncies:

  • Interès notablement superior al normal i desproporcionat amb les
    circumstàncies al cas, o en condicions que resultin abusives.
  • Préstec acceptat només en base a la situació anguniosa, la
    inexperiència o la limitació de facultats mentals. Si el préstec és per
    una empresa, les circumstàncies difícils han de ser per l’entitat, no
    pels seus socis (encara que siguin socis únics).
  • Es suposi rebuda major quantitat que la realment entregada, siguin
    quines siguin la seva entitat i circumstàncies.

Per posar un exemple, el Tribunal Suprem va considerar que un préstec a
sis mesos, amb un interès de demora del 30%, una garantia hipotecària
superior a la quantitat prestada, cobrament anticipat d’interessos i
situació angoixant del prestatari era usura.

Cal demostrar tots aquests punts per a que estiguem davant d’un negoci
usurari. En conjunt doncs els crèdits revolving de les empreses també
poden ser usuraris, però amb uns requisits més estrictes.

Si vostè ha contractat un préstec revolving amb un interès abusiu, no es
resigni a aquesta situació i reclami el seu dret. CALDUCH ABOGADOS
disposa d’advocats que poden ajudar-lo.