¿Acomiadarme per mentir sobre si vull tenir fills?

NO ES POT ACOMIADAR TREBALLADORES PER MENTIR SOBRE SI VOLEN TENIR FILLS

NO ES POT ACOMIADAR TREBALLADORES PER MENTIR SOBRE SI VOLEN TENIR FILLS

Les darreres dècades, el col·lectiu femení s’ha integrat raonablement en el mercat laboral, però encara es troben amb entrebancs. Un problema habitual és que les empreses volen saber, abans de contractar-les, si  pretén tenir fills. En cas de que la resposta sigui afirmativa, l’empresa les rebutja, ja que els permisos de maternitat redueixen el rendiment de la treballadora.

Algunes dones s’han trobat en la situació en que l’empresa els fa aquesta pregunta, i en cas que responguin que no planifiquin tenir fills, i més tard es quedin embarassades, les acomiada per actuar de mala fe.

Cal dir aquí que la mala fe és un concepte jurídic indeterminat, una mena de “calaix de sastre” on poden entrar moltes  conductes diferents. És discutible si la mala fe és suficient per justificar un acomiadament. En canvi les treballadors tenen un dret constitucional  a no informar sobre la seva religió, estat civil, orientació sexual, idees polítiques, o altres assumptes de la seva esfera personal (article 16 de la Constitució: Nadie podrá ser obligado a declarar sobre su ideología, religión o creencias). Aquest dret els atribueix una facultat de resistir contra conductes contràries el seu dret. I en aquest cas resistir és mentir.

Per tant no seria causa d’acomiadament el dir una mentida a la pregunta “planeja tenir fills durant el contracte de treball”, ja que no hi ha cap dret a fer aquesta pregunta. Si no és lícita la pregunta, tampoc és obligatòria una resposta honesta. Això forma part de l’anomenat dret a la resistència (ius resistendi), ja que obligar una persona a informar sobre la seva esfera privada o familiar o comprometre’s (a la pràctica) a no tenir fills suposa una coacció que no té perquè tolerar.

En conjunt, tots els treballadors (i treballadores) han de recordar que un contracte o una decisió empresarial que perjudica els seus drets fonamentals és nul i sense efectes. I que davant d’un atemptat d’aquesta mena, poden comptar amb els serveis de CALDUCH ABOGADOS per la seva defensa.

ÉS UN ACCIDENT LABORAL ENCARA QUE HAGI FET GESTIONS PERSONALS EN EL TRAJECTE.

La Llei General de la Seguretat Social (article 156) defineix els accidents laborals com qualsevol lesió corporal que pateixi un treballador o treballadora en relació amb el treball que realitza per compta aliena. Això inclou tant els accidents que es tenen a conseqüència o per causa del treball, com els que es tenen en els desplaçaments anant o venint del lloc de treball. La llei preveu expressament que qualsevol accident que succeeixi en aquests casos és de naturalesa laboral, i per tant ha de ser reconegut com a tal a efectes legals. Per exemple per les declaracions d’invalidesa temporal o permanent.

 

És sempre necessari que aquests accidents no siguin culpa del propi treballador, ja sigui per dol o per negligència.

 

Perquè els desplaçaments al lloc de treball es consideren accidents laborals, quan es diria que són en realitats fets que passen abans o després de la jornada? Això és perquè la jurisprudència ha considerat que aquestes eventualitats deriven de l’obligació d’anar al lloc de treball. És a dir, o bé estàs obligat a anar-hi, o bé necessites tornar a casa després d’haver anat a treballar (Sentència del Tribunal Suprem19 de gener de 2005, recurs 6543/03). Per això es parla d’accidents de treball in itinere (en el desplaçament).

 

Un accident durant aquest trajecte només es considera accident de treball si compleix una sèrie de requisits:

 

  1. El primer, com hem dit, és que l’accident passi durant un trajecte imposat pel deure d’anar al treball des del nostre domicili, o a la inversa: per tornar al domicili des del treball (requisit teleològic, és a dir, de causa). És a dir, cal un viatge d’un lloc a l’altre el nexe causal del qual sigui l’obligació de treballar. Si un accident es produeix anant o venint del treball per anar a un altre indret, molt possiblement un tribunal no ho considerarà accident de treball.

 

  1. El segon, cal que es tracti d’un trajecte habitual (requisit geogràfic). És a dir, cal que sigui la ruta diària acostumada que es segueix cada dia per anar i venir de la feina a casa.

 

  1. El tercer, 1ue l’accident es produeixi dintre del període temporal habitual que requereix aquest desplaçament (element cronològic). És a dir, cal que aquest temps no s’interrompi o es prolongui indegudament i tingui la durada normal.

 

  1. Per últim cal que el viatge es faci amb el mitjà habitual de transport (element d’idoneïtat del mitjà). No cal que sigui un vehicle propietat del treballador (podria ser anant amb autobús o amb tren, per exemple).

 

És a dir, és necessari que l’accident concorri durant o com a causa d’un desplaçament motivat per anar a (o tornar de) la feina, que es produeixi seguint la ruta habitual i durant el temps mitjà estimat que es necessiti per fer-lo habitualment. Si algun element interromp aquesta cadena, l’accident podria perdre la categoria de laboral. Però cal ser conscient que la llei és flexible i que els tribunals permeten un marge d’apreciació. Cal tenir present que els jutges consideren només una interrupció important aquelles que passen per voluntat del treballador, i no aquelles que poden ser fortuïtes (per exemple, trobar-se amb una retenció de trànsit).

 

Per exemple, en un cas molt recent, el Tribunal Superior de Justícia d’Extremadura va desestimar considerar un accident de tràfic com accident laboral (cas d’una treballadora que va patir un accident d’autobús anant de casa a la feina), per considerar que, en haver-se aturat un moment per comprar iogurts en una botiga s’havia interromput el nexe causal. Aquesta sentència va ser apel·lada i el Tribunal Suprem (sentència 409/2018, de 17 d’abril) ha dit que una demora del trajecte per menys d’una hora per causa d’un assumpte exclusivament personal és irrellevant. Per tractar-se d’una gestió intermèdia raonable que respon a criteris de normalitat i a patrons usuals de conducta. I per tant no ser cap interrupció extraordinària del trajecte. Cal tenir en compte que, en altres sentències, el Suprem ha considerat que és indiferent si aquesta gestió irrellevant es realitza abans o durant el trajecte (Sentència del Tribunal Suprem de 12 de desembre de 2017).

 

Aquesta sentència segueix la via jurisprudencial ja marcada per resolucions anteriors en les que el Suprem ha flexibilitzat el concepte d’accident de treball sempre que el trajecte es mogui dins dels marges del que és normal o habitual.

 

Per tant en cas de trobar-se amb que s’ha patit un accident anant o venint de la feina al domicili habitual, cal que tinguem present que es tracta d’un accident laboral. I que per tant la persona que l’ha patit té dret a que se li reconegui aquesta condició per la seguretat social, amb els beneficis que comporta.

 

No cal desanimar-se tampoc si la Seguretat Social no reconeix d’entrada el caràcter laboral de l’accident. Existeixen recursos administratius i judicials per aconseguir que canviï aquesta situació. És molt important, però, buscar assessorament legal des del primer moment. Per això recomanem que, tothom que tingui un problema d’aquesta mena es posi en contacte amb CALDUCH ADVOCATS. Estem al seu servei.

LA RESPONSABILITAT PENAL DELS ADMINISTRADORS.

Si bé la majoria d’administradors de finques fan la seva feina correctament, sempre hi ha excepcions (de la mateixa manera passa en qualsevol altra professió). Pot ser per exemple que els propietaris descobreixen irregularitats en la compatibilitat. Que es realitzin treballs costosos que no s’han aprovat. Que a les actes s’incloguin acords que realment mai s’han aprovat. I fins aquí només hem citat tres possibles exemples de possibles delictes.

 

En aquests casos el primer que es pregunten els afectats és si l’administrador és responsable penalment. Al cap i a la fi, treballa per a la comunitat, i sempre pot argumentar que el que feina només ho feia en nom d’aquesta o en benefici d’aquesta. Exposarem aquí les obligacions de l’administrador i amb quin límit es troba la seva conducta abans de constituir delicte.

 

El primer que volem deixar establert és que no només els administradors de societats mercantils poden ser responsables penalment. Des de la reforma de 2015, els administradors de qualsevol patrimoni aliè (com ara presidents o directors d’associacions, fundacions, etc.) poden ser culpables d’un delicte. I per tant poden haver de respondre personalment pels seus actes.

 

Els delictes més típics que pot cometre un administrador serien l’apropiació indeguda, l’administració deslleial i la corrupció entre particulars.

 

 

  • Apropiació indeguda (article 253 i 254 Codi Penal).

 

 

L’apropiació indeguda seria el cas d’una persona que tingués encomanada la guarda o la gestió d’un patrimoni, ja sigui béns mobles (com podrien ser comptes bancaris, maquinària, etc.) o immobles (per exemple pisos propietats de comunitats) i que els distreu.

 

És important destacar que no és necessari que l’administrador s’apropii d’aquests béns; només que abusi de les seves funcions i realitzi operacions no justificables en base al seu càrrec d’administrador.

 

 

  • Administració deslleial (article 252 del Codi Penal).

 

 

Mentre que l’apropiació indeguda es una conducta caracteritza per apropiar-se o desviar part d’un patrimoni aliè, l’administració deslleial té un caràcter més ampli. Aquest delicte sanciona la conducta d’un administrador que, infringint les obligacions del seu càrrec, causa un perjudici econòmic al patrimoni que té encomanat.

 

Un exemple podria ser un administrador de comunitat que, aprofitant que també és secretari d’una comunitat, manipula

 

 

  • Corrupció entre particulars (article 286 bis Codi Penal).

 

 

Aquest delicte sanciona les conductes dels administradors que, en el marc d’una relació comercial, accepten un benefici o una avantatge (per ells mateixos o per un tercer) a canvi d’afavorir un tercer en un negoci.

 

Un cas podria ser el d’un administrador que accepta una comissió d’un constructor a canvi d’aconseguir que la Comunitat el contractés per realitzar una obra.

 

És important destacar que aquesta mena de delicte no requereix que es causés un perjudici a l’entitat administrada per l’autor del delicte. Només que ell aconsegueixi un benefici indegut.

 

Aquesta conducta busca protegir no només les entitats sinó també la competència honrada en l’àmbit mercantil. De manera que cap competidor no aconsegueixi una primacia injusta gràcies a la corrupció. Per tant es considera que concorre el delicte si s’actua d’una manera que s’impedeix un tracte comercial just. Seria el cas d’un administrador que fa creure que l’oferta d’un suministrador és la millor possible quan en realitat no ho és (o ni tant sols ha buscat més ofertes).

 

Aquest delicte opera en un doble sentit. No només és culpable l’administrador que obtingui un benefici, sinó també el directiu o president que ofereixi aquest benefici.

 

Cal tenir molt en compte que estem davant d’un delicte de perill, no de resultat. Per tant el que cal demostrar és que s’ha ofert, promés o concedit un benefici a l’administrador; o que l’administrador ha rebut, sol·licitat o acceptat un benefici o un avantatge injustificat, contrari al principi de lleialtat competitiva. No cal demostrar que s’ha obtingut un guany ni que s’ha causat un perjudici efectiu.

 

 

  • La responsabilitat civil de les societats d’administració de finques (article 120.4 CP).

 

 

En el cas que els propietaris membres d’una comunitat es querelli contra un administrador, el que més els preocupa és recuperar el capital o els béns que han perdut. Per això cal tenir molt present que, en cas que l’administrador sigui insolvent o no pugui pagar, esdevé responsable civil subsidiari la societat per la qual treballi o la societat a través de la qual operava l’administrador.

 

En conjunt, podem veure que les darreres reformes del Codi Penal obren un ventall de possibilitats per perseguir la deslleialtat dels administradors. De totes formes sempre es convenient adoptar unes mesures de seguretat per evitar possibles fraus o apropiacions:

1- El president de la Comunitat és qui ha de firmar totes les factures i estar al corrent dels moviments de capitals i béns.

2- La Comunitat ha de tenir un compte corrent propi, sota el control del president. No un compte sota el control de l’administrador.

3- Sempre cal demanar diferents pressupostos abans d’encarregar una obra o contractar subministres o assegurances.

4- Els acords i les actes de la comunitat han de ser repassades pel president abans de ser firmades i enviades als propietaris.

 

Recomanem a totes les persones que tenen problemes com els descrits que es posin en contacte amb CALDUCH ABOGADOS per trobar l’ajuda necessària.