Al moment de divorciar-se una parella amb fills, el primer que cal decidir és qui els tindrà sota la seva guarda i custodia (és a dir, els tindrà vivint amb ells) . En aquest cas, la llei considera que el progenitor que no els tingui amb ells ha d’abonar una pensió d’aliments per ajudar al seu sosteniment.

Tenen dret a una pensió tant els fills menors d’edat com els fills majors d’edat que encara no tinguin recursos propis.

La quantitat d’aquesta pensió l’han de negociar les dues parts (i després aprovar un jutge), però la quantitat ha d’estar ajustada a cobrir les necessitats del fill o fills, de tal manera que conservin el mateix nivell de vida que tenien abans del divorci. També ha de ser proporcional als ingressos de la persona obligada a satisfer-la.

Amb la pensió d’aliments es volen cobrir les despeses ordinàries dels fills. Les despeses ordinàries són aquelles imprescindibles pel seu manteniment i la seva educació. Per tant inclou alimentació, habitatge, roba i educació (matrícula escolar, llibres, etc.).

 

És pot modificar la pensió d’aliments?

La pensió d’aliments sempre està vinculada a les necessitats del menor i els recursos de l’obligat. Així si el pare o mare que paga la pensió veu millorar o empitjorar aquesta situació (per exemple: perquè perd la feina), qualsevol de les parts pot demanar que es modifiqui aquesta quantitat.

La pensió, a més a més, s’actualitza anualment amb l’Índex de Preus de Consum.

 

Fins quan es paga la pensió d’aliments?

Un error comú és creure que només s’han de pagar aliments fins que el fill arribi a la majoria d’edat. En realitat cal abonar aquesta pensió fins que els fills aconsegueixin la plena independència econòmica. És a dir, que hagin acabat els estudis i la formació (inclòs màsters o postgraus) i tinguin una feina estable i amb suficients ingressos.

Per tant no és suficient amb que hagin enllestit la seva formació per a reclamar deixar de pagar. A menys que estiguin perllongant la seva vida d’estudiant per seguir cobrant o no acreditin un rendiment mínim. És a dir, es tracta d’ajudar-los en la seva formació, no de mantenir-los en aquesta situació indefinidament.

Tampoc és suficient que el fill hagi tingut ja alguna feina o que hagi compaginat estudis i algun treball. El que compta no és haver entrat al mercat laboral, sinó estar-hi amb un mínim de garanties. Els contractes de pràctiques tampoc compten com una feina.

 

Si teniu qualsevol dubte relacionat amb amb la pensió, a CALDUCH ABOGADOS ens posem a la seva disposició per ajudar-lo amb la resolució.

Un cop un ciutadà estranger aconsegueix instal·lar-se a Espanya, és natural que sorgeixi el desig de tornar a reunir-se amb la seva família. Especialment en els casos en què el familiar és una persona que el necessita per al seu sosteniment. Com podria ser un fill menor, un progenitor vidu, etc.

En aquests casos la llei preveu la figura del reagrupament familiar. En la qual es pot aconseguir un permís de residència que dura mentre duri la de qui sol·licita la reagrupació. Per aconseguir-la cal acreditar el següent:

1- Que la persona reagrupada té la següent relació amb el reagrupant:
a. Ser el seu cònjuge o parella de fet. Sempre que compleixi uns requisits:
i. Estar inscrit en un registre públic.
ii. Es demostri una relació no registrada.
b. Ser el seu fill o fill de la seva parella.
i. Quan sigui fill de només un dels membres de la parella, s’ha de demostrar la possessió de la pàtria potestat.
c. Ser el seu pare / mare (o el de la seva parella), quan estiguin al seu càrrec, tinguin més de 65 anys, i hagin raons que ho justifiquin. Per acreditar que està al seu càrrec cal demostrar una dependència econòmica, com és enviar-li diners de forma regular. Pel que fa a la necessitat, hi ha moltes possibles justificacions (per exemple que tots els seus fills resideixin a Espanya).
Es considera que un ascendent està a càrrec del reagrupant quan aquest, durant l’últim any, li ha abonat quantitats equivalents al 51% del producte interior brut per càpita del país d’origen.
Només és possible reagrupar un ascendent menor de 65 anys en casos de caràcter humanitari (per exemple, que no sigui capaç de valer-se de si mateix sol).

Si es compleixen les condicions anteriors, cal demostrar també que la persona reagrupada (o la unitat familiar) disposa d’ingressos suficients per al seu sosteniment. Això ingressos han de equivaler a un 150% de l’IPREM, més un 50% per cada membre del nucli familiar a part del reagrupant i el reagrupat. I no només de recursos en el moment actual, sinó en l’any següent posterior a reagrupar-se. Per saber això l’Administració estudia l’evolució econòmica del reagrupant els sis mesos abans de presentar la sol·licitud.

Aquests requisits poden semblar taxatius, però la Llei preveu marges per a la flexibilitat per circumstàncies humanitàries, especialment en menors d’edat.

També cal acreditar que la persona reagrupada disposa de cobertura mèdica (això sol requerir contractar una assegurança privada per a ella).

Finalment, cal acreditar que es disposa d’un habitatge adequat per a la residència del reagrupant. Aquest informe s’ha de sol·licitar davant l’Ajuntament on resideix el reagrupant.

Un cop la Subdelegació del Govern ha acceptat la reagrupació, la persona reagrupada ha d’anar al Consolat espanyol que correspongui al seu país i presentar-hi la resolució favorable i els documents que li demanin. Un cop ho tingui tot, el Consolat li donarà el visat que li permetrà entrar a Espanya i unir-se a la seva família.

És important tenir tots els documents que demani el Consolat o es pot denegar el visat.

Durant el termini en què es tramita el visat (dos mesos) l’autorització de residència del reagrupat queda suspesa. És a dir, sense efectes.
En algunes ocasions el propi Consolat s’oposa a la reagrupació (i denega el visat) sobre la base que n es compleixen els requisits del punt primer. En aquests casos cal tenir en compte que un consolat no és el competent per decidir si una reagrupació és o no correcta. Legalment qui decideix sobre el fondoes la Subdelegació del Govern, i el Consolat només pot oposar-se per motius formals, com seria que un document sigui fals o inexacte. Una resolució d’aquest ens entrant a discutir qüestions materials seria nul·la de ple dret.

Un cop el reagrupat entre a Espanya, cal tenir en compte que ha de residir amb el reagrupant. Si mai voleu establir-se pel seu compte, haurà d’acreditar que disposa d’ingressos suficients i compleix els requisits necessaris per aconseguir un permís de residència per si mateix. És a dir, lareagrupación en cap cas suposa la concessió d’un permís de residència independent i autònom, sinó que està vinculat al permís de residència del reagrupant.

En aquest article hem volgut donar uns apunts generals sobre la reagrupació. Si es vol informació més exhaustiva o es té algun problema concret que necessiti assistència jurídica, en CALDUCH ADVOCATS hem juristes que poden ajudar-lo.

Quan una parella es divorcia, un dels elements més importants que es discuteixen és la pensió d’aliments per als fills. La llei és molt clara sobre l’obligació dels dos pares d’assistir als seus descendents fins que arribin a la majoria d’edat i a la independència econòmica. Aquesta obligació es concreta en una pensió d’aliments mensual. Pensió que ha de ser proporcional als ingressos de l’obligat i als ingressos del beneficiari.

Una vegada s’ha fixat la quantitat (ja sigui per un conveni de mutu acord o per una sentència després d’un procés contenciós), sovint apareixen problemes per aconseguir que es compleixi. Potser l’obligat es negui a pagar, pagui amb endarreriment, o pagui menys del que correspon. Aquestes tres són situacions habituals al món del dret de família. En aquests casos, el progenitor que té la guarda dels fills es pregunta què cal fer.

El primer a tenir en compte és que no cal acceptar excuses. En ocasions el progenitor obligat argumenta que no té recursos econòmics. Si és així, el que ha de fer és demanar al jutge que va dictar la sentència de divorci que modifiqui la pensió d’aliments perquè s’ajusti als seus recursos actuals. Si no ho fa, és que està acceptant la quantia actual, i per tant ha de respectar-la.

La mateixa oposició ha de presentar-se si l’altre pretén pagar de menys (o directament no pagar) perquè ara passa més temps amb els fills o perquè ja es fa càrrec d’algunes despeses addicionals. Qui ha de decidir modificar la pensió és un jutge, no un progenitor pel seu compte.

Un fet col·lateral que també ha de quedar clar és que un progenitor no pot impedir a l’un altre visitar els fills si no li paga la pensió. El dret de visites  i la pensió d’aliments són dues coses completament separades. I cap progenitor té dret a impedir que l’altre progenitor i els seus fills es trobin fins que no es pagui la pensió.

 

–        Com reclamar la pensió d’aliments.

Davant aquesta situació, quines vies d’actuació podem prendre?

La primera i més bàsica és demanar una execució de la sentència de divorci. Per això es necessita un advocat i procurador que presentin una demanda d’execució. Llavors s’iniciarà un procediment d’execució en el qual el jutge buscarà nòmines, comptes bancaris o propietats del deutor. I s’embargaran tots ells fins a cobrir la totalitat del deute (inclosos interessos i les despeses judicials).

En el cas que no es trobin suficients elements patrimonials o ingressos per pagar la pensió, es pot intentar un pagament fraccionat.

Si el progenitor obligat realment no té recursos, no té molt sentit presentar una demanda. Si bé pot servir perquè quedi reconegut el deute per una resolució judicial, i així poder reclamar-ho en un futur, quan millori la seva situació (perquè troba treball, per exemple. O perquè rep una herència).

 

–        QUÈ FER SI EL PROGENITOR OBLIGAT AMAGA INGRESSOS O BÉNS?

Hi ha ocasions en què l’obligat a pagar pot fer maniobres subtils per eludir la seva obligació. Coses com, per exemple, treballar sense contracte, o demanar que li paguin el salari en “B”, o posar béns a nom de terceres persones per evitar que els hi pugui embargar. Poden arribar fins i tot a tenir comptes en altres països o a fingir que estan a l’atur.

En aquests casos, s’arriba a un extrem de mala fe que perjudica els fills (que es veuen sense ingressos), i a l’altre progenitor (que ha de pagar totes les despeses pel seu compte). Una demanda d’execució civil pot ser ineficient davant aquest problema, perquè als registres oficials on busquen els jutges no es pot trobar cap rastre de les ocultacions que ha fet el progenitor deutor.

En aquests casos, una bona opció pot ser apel·lar al Dret Penal. Concretament a l’article 227 del Codi Penal on la llei preveu com a delicte no pagar la pensió d’aliments als fills durant dos mesos consecutius o durant quatre mesos no consecutius.

Aquest delicte es comet tant si no es paga una mensualitat completa com si es paga només parcialment (sempre que l’impagament acumulat arribi als mínims establerts). En aquests casos algunes sentències han dit que satisfer menys d’una tercera part de la pensió mensual equival a un impagament.

La pena per aquests delictes és moderada, però pot ser un factor intimidatori molt important. La sentència, a més, sempre obliga a pagar el deute (a part de la multa o de qualsevol altra condemna que recaigui). I incomplir una sentència penal pot tenir conseqüències greus.

Així com demostrar un impagament és senzill (és l’altre qui ha de demostrar que hauria pagat), denunciar un delicte requereix que preparem bé la denúncia o querella a presentar, ja que aquí cal demostrar la culpa de l’altra part. Per a això el primer és tenir proves que el progenitor deutor no és absolutament insolvent (a Espanya no existeix la “presó per deutes”). Una prova inicial seria que el deutor no hagi intentat mai modificar la pensió. Però hem de poder demostrar, amb testimonis o documents, que té ingressos o béns per pagar ni que sigui una part del deute. Si aconseguim això, l’altra part es veurà en dificultats per pretendre que és insolvent.

 

En conjunt, recomanem a tothom que tingui problemes amb impagaments de pensions que es posi amb contacte amb CALDUCH ABOGADOS, on ja hem ajudat a moltes famílies amb problemes com aquests.