CANVIS EN L’ÚS DEL DOMICILI FAMILIAR

Advocats a Reus
CANVIS EN L’ÚS DEL DOMICILI FAMILIAR

Quan una parella es divorcia o es separa, les dues parts decideixen qui es queda amb l’ús de l’habitatge familiar (en cas que no arribin a un acord, es decidirà per sentència judicial). Aquest dret s’atribueix sempre a la part més necessitada, és a dir, als fills i al cònjuge que resideixi amb ells.

Avui dia, però, les relacions personals són mutables i no és estrany que el progenitors que es quedi amb l’habitatge i porti a viure una nova parella o fins i tot els fills d’aquesta persona. Quins efectes té això sobre el règim d’ús del domicili familiar?

Una important sentència del Tribunal Suprem (sentència 641/2018 de 20 de novembre, Sala Civil) ha considerat que si entra a viure una tercera persona en el domicili familiar, aquest perd la seva condició com a tal, i passa a servir a l’ús d’una família diferent. Per tant en el moment en que un dels progenitors porta a viure a l’habitatge una parella estable, aquest perd el caràcter de familiar. I en conseqüència ja no serveix a la finalitat que tenia com a tal.

En un cas com aquest la sentència del Suprem considera que l’habitatge queda deslligat de la seva subjecció a l’ús familiar, i aleshores cal arribar a un acord entre els progenitors sobre el seu destí (per exemple atribuir-lo a una de les parts i que compri la seva part a l’altre).

Amb aquesta sentència el Tribunal Suprem obre una nova possibilitat pels progenitors que no tinguin atribuït l’ús del domicili. Recomanem a tothom que estigui en aquesta situació que es posi en contacte amb CALDUCH ABOGADOS per estudiar el seu cas.

CUSTÒDIA COMPARTIDA

Custodia Compartida

CUSTÒDIA COMPARTIDA

La custòdia compartida és el règim de guarda dels menors d’edat en els processos de separació i divorci dels seus progenitors. Implica que tots dos pares han de responsabilitzar-se i assumir les càrregues de l’educació, alimentació i cures dels seus fills.

Tradicionalment s’oposa a la guarda i custòdia exclusiva que comportava que un dels dos cònjuges (habitualment la dona si els fills eren menors de 16 anys) decidia sobre les situacions quotidianes del menor o menors que quedaven al seu càrrec. L’altre cònjuge seguia sent titular de la Pàtria Potestat i per això havien de consultar-se-li les qüestions importants i també informar-lo del que anés esdevenint però, pràcticament, només comptava amb el dret de visita de caps de setmana alterns i alguna tarda entre setmana.

El model de custòdia exclusiva a favor de l’altre consort no ha desaparegut, si bé ha perdut la preferència que li concedien els tribunals i l’automatisme amb el qual es recorria a ell una vegada el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem van analitzar la problemàtica i van dictaminar que el règim de custòdia compartida havia de ser el normal i no l’excepcional.

La forma més fàcil i ràpida d’aconseguir-ho és pactant-ho en el conveni regulador en el supòsit de ruptura de mutu acord. En aquest cas podem garantir que pràcticament en totes les ocasions els jutges l’adopten en la sentència que posa fi al procés.

Com a advocat especialista en dret civil puc afirmar que la ruptura sentimental no sempre pot canalitzar-se pels tràmits del pacte i a vegades les posicions estan tan enfrontades que no hi ha més remei que litigar. Encara en aquests casos és possible aconseguir la custòdia compartida, fins i tot amb l’informe en contra del ministeri fiscal si el jutge considera que aquest és el interès superior del menor.

Què suposa la custòdia compartida?

Doncs, bàsicament, que els menors pernoctin i visquin cada setmana amb un dels seus pares, assumint aquest progenitor les despeses de manutenció i alimentació. L’altre progenitor, la setmana que no li toqui, tindria uns dies o unes tardes de visita.

Les despeses lúdiques, d’educació o mèdiques o que pogués haver-hi amb el caràcter de necessari es reparteixen per meitat entre els dos progenitors.

Suposa l’extinció de la pensió d’aliments?

Doncs no necessàriament. Els jutges continuen fixant una pensió d’aliments a favor de la part més dèbil, encara que la quantia de la mateixa depèn de les circumstàncies.

Aquesta branca del dret de família és molt casuística, és a dir depèn molt de les circumstàncies de cada cas, per això és important que s’assessori pel fet que difícilment es troben dos casos iguals.

Consulti hora de visita i l’informarem.

Albert Calduch
Advocat

LA PENSIÓ D’ALIMENTS PELS FILLS EN CAS DE DIVORCI

Al moment de divorciar-se una parella amb fills, el primer que cal decidir és qui els tindrà sota la seva guarda i custodia (és a dir, els tindrà vivint amb ells) . En aquest cas, la llei considera que el progenitor que no els tingui amb ells ha d’abonar una pensió d’aliments per ajudar al seu sosteniment.

Tenen dret a una pensió tant els fills menors d’edat com els fills majors d’edat que encara no tinguin recursos propis.

La quantitat d’aquesta pensió l’han de negociar les dues parts (i després aprovar un jutge), però la quantitat ha d’estar ajustada a cobrir les necessitats del fill o fills, de tal manera que conservin el mateix nivell de vida que tenien abans del divorci. També ha de ser proporcional als ingressos de la persona obligada a satisfer-la.

Amb la pensió d’aliments es volen cobrir les despeses ordinàries dels fills. Les despeses ordinàries són aquelles imprescindibles pel seu manteniment i la seva educació. Per tant inclou alimentació, habitatge, roba i educació (matrícula escolar, llibres, etc.).

 

És pot modificar la pensió d’aliments?

La pensió d’aliments sempre està vinculada a les necessitats del menor i els recursos de l’obligat. Així si el pare o mare que paga la pensió veu millorar o empitjorar aquesta situació (per exemple: perquè perd la feina), qualsevol de les parts pot demanar que es modifiqui aquesta quantitat.

La pensió, a més a més, s’actualitza anualment amb l’Índex de Preus de Consum.

 

Fins quan es paga la pensió d’aliments?

Un error comú és creure que només s’han de pagar aliments fins que el fill arribi a la majoria d’edat. En realitat cal abonar aquesta pensió fins que els fills aconsegueixin la plena independència econòmica. És a dir, que hagin acabat els estudis i la formació (inclòs màsters o postgraus) i tinguin una feina estable i amb suficients ingressos.

Per tant no és suficient amb que hagin enllestit la seva formació per a reclamar deixar de pagar. A menys que estiguin perllongant la seva vida d’estudiant per seguir cobrant o no acreditin un rendiment mínim. És a dir, es tracta d’ajudar-los en la seva formació, no de mantenir-los en aquesta situació indefinidament.

Tampoc és suficient que el fill hagi tingut ja alguna feina o que hagi compaginat estudis i algun treball. El que compta no és haver entrat al mercat laboral, sinó estar-hi amb un mínim de garanties. Els contractes de pràctiques tampoc compten com una feina.

 

Si teniu qualsevol dubte relacionat amb amb la pensió, a CALDUCH ABOGADOS ens posem a la seva disposició per ajudar-lo amb la resolució.