Blog-cat

QUÈ FAIG SI HE PATIT UNA NEGLIGÈNCIA MÈDICA?

Administrador

Tothom que es sotmet a un tractament mèdic assumeix un risc, encara
que sigui limitat. I fins en les millors circumstàncies, una negligència o un descuit pot tenir severes conseqüències per la salut. En aquests casos la
víctima d’aquest error no té perquè resignar-se, sinó que ha de reclamar
al servei mèdic que la indemnitzi per aquest greuge.

Un dels factors que fan més respecte a l’hora de reclamar és demostrar la
concreta negligència. Com puc demostrar el moment, o el concret error
que ha perjudicat la meva salut?

Amb aquest article volem demostrar que, legalment, el més important és
demostrar que el servei sanitari no va actuar amb la diligència ni la
precaució exigibles. I que a més a més en els casos més greus la
importància del dany ja demostra que el tractament no va ser l’idoni.

  • Responsabilitat del servei mèdic.

La relació del pacient amb el servei sanitari parteix de la base d’una
desigualtat: es considera que el servei sempre disposa de major
informació i de majors recursos que els seus usuaris, motiu pel qual
aquests tenen dret a una major protecció.

La responsabilitat del servei sanitari ha estat articulada per la
jurisprudència en base a la Llei General de Consumidors i Usuaris, la qual
garanteix als usuaris (en aquest cas els pacients), el dret a un servei que
garanteixi uns mínims d’eficàcia i seguretat. Si bé la llei no pot exigir un
resultat absolut de guariment, sí cal que el tractament es realitzi
conforme a totes les normes que demana la professió mèdica (lex artis). I
això inclou tant el diagnòstic, com el tractament mèdic o quirúrgic, com
l’atenció que es rep estant en un centre sanitari.

Article 148 de la Llei de Consumidors i Usuaris.


Se responderá de los daños originados en el correcto uso de los servicios, cuando por su propia naturaleza, o por estar así reglamentariamente establecido, incluyan necesariamente la garantía de niveles determinados de eficacia o seguridad, en condiciones objetivas de determinación, y supongan controles técnicos, profesionales o sistemáticos de calidad, hasta
llegar en debidas condiciones al consumidor y usuario.

Això comporta que si el servei mèdic es desvia d’aquestes normes i es
genera un resultat negatiu, es genera un dret a ser indemnitzat. Per tant
si es demostra que amb un tractament adequat no hi hauria hagut cap
efecte, o que l’efecte és incompatible amb una atenció correcta, la llei
obliga al servei mèdic a indemnitzar al perjudicat.

Això no vol dir que en qualsevol cas en que el tractament no sigui
perfecte hi hagi responsabilitat mèdica, perquè sempre cal demostrar una
mínima negligència o culpa del servei (o dels seus facultatius). Però el
que volem ressaltar és que en molts casos els tribunals consideren que
els resultats adversos són prova de la mala gestió.

Per tant el criteri dels tribunals avui dia es basa en valorar si hi ha hagut
un funcionament incorrecte dels serveis mèdics, contrari a les normes de
seguretat i correcció, més que no pas estudiar la conducta concreta del
facultatiu.

Fins i tot en casos en que el dany causat era un dels riscos previsibles
d’una intervenció mèdica, i s’havia informat prèviament al pacient
d’aquest risc, una sentència va obligar a indemnitzar al centre mèdic. I
això perquè el tractament que s’havia seguit no va ser l’adequat.

  • Casos de greuge desproporcionat.

En algunes circumstàncies, el Tribunal Suprem ha considerat que no cal
demostrar una conducta negligent o culpable quan el resultat d’aquesta
és evident. Això és el que passa quan el pacient pateix un dany tan greu
que evidencia que no s’han seguit les correctes normes mèdiques en el
seu tractament. En aquests casos no cal que es demostri la concreta
conducta que ha causat el dany, sinó que és el servei sanitari qui ha
demostrar que la conducta va ser correcta, o que les malalties o lesions
patides es deuen a altres causes.


El Suprem fa aquesta atribució de la càrrega de la prova per considerar
que el servei és qui té més facilitat per demostrar aquests fets (Sentència
del Tribunal Suprem de 5 de gener de 2007).

En conjunt, creiem que les persones afectades per aquestes situacions no
s’han de desanimar davant d’aquest repte, i els recomanem que consultin
a CALDUCH ABOGADOS, on comptem amb juristes amb experiència, i
pèrits que els poden ajudar en un litigi d’aquesta mena.

QUI PAGA LES DESPESES DE LA HIPOTECA?

Administrador
Abogados en Reus
Quan es contracta una hipoteca amb un banc es generen una sèrie de
despeses importants:

cal pagar el notari per l’escriptura, els impostos
sobre transmissions patrimonials, la gestoria, la comissió d’apertura… La
llista és considerable. Moltes vegades aquestes despeses les assumeix
íntegrament el client, i no el banc. A partir de diferents sentències, però,
s’ha discutit aquesta situació.

Una de les més noves és la Sentència del Tribunal Suprem 44/2019 de 23
de gener. Farem aquí un resum del seu contingut:
  • Sobre les comissions d’apertura la sentència considera que són,
    juntament amb els interessos, la font principal de beneficis dels
    bancs, pel qual les ha d’abonar el consumidor. No es considera la
    repercussió d’una despesa, sinó el cobrament d’una part del preu.
    Ara bé, aquesta comissió s’ha de sotmetre a un control de
    transparència. Així s’ha d’incloure en el càlcul del TAE que permetrà
    al consumidor saber quina serà la despesa total i comparar amb
    altres bancs. Aquestes comissions, per tant, han de ser informades
    prèviament a contractar el préstec i s’han de fer en un únic
    pagament.
  • Respecte a l’aranzel dels notaris, El Suprem considera que s’està
    parlant de pagar les despeses que genera la feina d’un tercer, no
    els beneficis dels bancs. La jurisprudència anterior va considerar
    que el consumidor havia pagat aquest aranzel per culpa d’una
    clàusula abusiva no negociada, aleshores el banc és l’obligat a
    pagar aquestes despeses.
    No obstant la sentència 44/2019 considera que com els interessats
    en que la hipoteca es formalitzi en escriptura notarial són les dues
    parts, les despeses han de ser compartides pel banc i pel
    consumidor.
  • Respecte a les despeses del Registre de la Propietat, aquí la llei
    demana que ha de pagar-les les persones beneficiades per inscriure
    la hipoteca sobre el bé gravat per aquest dret. I per tant aquesta
    despesa correspon al banc.
  • Respecte a les despeses de gestoria, també és el cas d’un tercer
    que cobra pels seus serveis professionals. El gestor s’encarrega
    normalment de portar documents al notari, de preparar documents
    pel pagament de tributs, etc. Es tracta d’operacions que beneficien
    les dues parts. De manera que el Suprem entén que han d’abonar-
    les les dues parts.

En conjunt aquesta sentència suposa un canvi respecte al criteri que
s’havia reconegut en sentències anteriors (com la molt rellevant sentència
del Tribunal Suprem 705/2015) i, aquí el Suprem perfila millor com s’han
de repartir les despeses de la hipoteca.

En tot cas, per conèixer si pot aconseguir reclamar aquests conceptes
recomanem posar-se en contacte amb els nostres juristes a CALDUCH
ABOGADOS.

CANVIS EN L’ÚS DEL DOMICILI FAMILIAR

Administrador
Advocats a Reus
CANVIS EN L’ÚS DEL DOMICILI FAMILIAR

Quan una parella es divorcia o es separa, les dues parts decideixen qui es queda amb l’ús de l’habitatge familiar (en cas que no arribin a un acord, es decidirà per sentència judicial). Aquest dret s’atribueix sempre a la part més necessitada, és a dir, als fills i al cònjuge que resideixi amb ells.

Avui dia, però, les relacions personals són mutables i no és estrany que el progenitors que es quedi amb l’habitatge i porti a viure una nova parella o fins i tot els fills d’aquesta persona. Quins efectes té això sobre el règim d’ús del domicili familiar?

Una important sentència del Tribunal Suprem (sentència 641/2018 de 20 de novembre, Sala Civil) ha considerat que si entra a viure una tercera persona en el domicili familiar, aquest perd la seva condició com a tal, i passa a servir a l’ús d’una família diferent. Per tant en el moment en que un dels progenitors porta a viure a l’habitatge una parella estable, aquest perd el caràcter de familiar. I en conseqüència ja no serveix a la finalitat que tenia com a tal.

En un cas com aquest la sentència del Suprem considera que l’habitatge queda deslligat de la seva subjecció a l’ús familiar, i aleshores cal arribar a un acord entre els progenitors sobre el seu destí (per exemple atribuir-lo a una de les parts i que compri la seva part a l’altre).

Amb aquesta sentència el Tribunal Suprem obre una nova possibilitat pels progenitors que no tinguin atribuït l’ús del domicili. Recomanem a tothom que estigui en aquesta situació que es posi en contacte amb CALDUCH ABOGADOS per estudiar el seu cas.