¿Acomiadarme per mentir sobre si vull tenir fills?

NO ES POT ACOMIADAR TREBALLADORES PER MENTIR SOBRE SI VOLEN TENIR FILLS

NO ES POT ACOMIADAR TREBALLADORES PER MENTIR SOBRE SI VOLEN TENIR FILLS

Les darreres dècades, el col·lectiu femení s’ha integrat raonablement en el mercat laboral, però encara es troben amb entrebancs. Un problema habitual és que les empreses volen saber, abans de contractar-les, si  pretén tenir fills. En cas de que la resposta sigui afirmativa, l’empresa les rebutja, ja que els permisos de maternitat redueixen el rendiment de la treballadora.

Algunes dones s’han trobat en la situació en que l’empresa els fa aquesta pregunta, i en cas que responguin que no planifiquin tenir fills, i més tard es quedin embarassades, les acomiada per actuar de mala fe.

Cal dir aquí que la mala fe és un concepte jurídic indeterminat, una mena de “calaix de sastre” on poden entrar moltes  conductes diferents. És discutible si la mala fe és suficient per justificar un acomiadament. En canvi les treballadors tenen un dret constitucional  a no informar sobre la seva religió, estat civil, orientació sexual, idees polítiques, o altres assumptes de la seva esfera personal (article 16 de la Constitució: Nadie podrá ser obligado a declarar sobre su ideología, religión o creencias). Aquest dret els atribueix una facultat de resistir contra conductes contràries el seu dret. I en aquest cas resistir és mentir.

Per tant no seria causa d’acomiadament el dir una mentida a la pregunta “planeja tenir fills durant el contracte de treball”, ja que no hi ha cap dret a fer aquesta pregunta. Si no és lícita la pregunta, tampoc és obligatòria una resposta honesta. Això forma part de l’anomenat dret a la resistència (ius resistendi), ja que obligar una persona a informar sobre la seva esfera privada o familiar o comprometre’s (a la pràctica) a no tenir fills suposa una coacció que no té perquè tolerar.

En conjunt, tots els treballadors (i treballadores) han de recordar que un contracte o una decisió empresarial que perjudica els seus drets fonamentals és nul i sense efectes. I que davant d’un atemptat d’aquesta mena, poden comptar amb els serveis de CALDUCH ABOGADOS per la seva defensa.

CUSTÒDIA COMPARTIDA

Custodia Compartida

CUSTÒDIA COMPARTIDA

La custòdia compartida és el règim de guarda dels menors d’edat en els processos de separació i divorci dels seus progenitors. Implica que tots dos pares han de responsabilitzar-se i assumir les càrregues de l’educació, alimentació i cures dels seus fills.

Tradicionalment s’oposa a la guarda i custòdia exclusiva que comportava que un dels dos cònjuges (habitualment la dona si els fills eren menors de 16 anys) decidia sobre les situacions quotidianes del menor o menors que quedaven al seu càrrec. L’altre cònjuge seguia sent titular de la Pàtria Potestat i per això havien de consultar-se-li les qüestions importants i també informar-lo del que anés esdevenint però, pràcticament, només comptava amb el dret de visita de caps de setmana alterns i alguna tarda entre setmana.

El model de custòdia exclusiva a favor de l’altre consort no ha desaparegut, si bé ha perdut la preferència que li concedien els tribunals i l’automatisme amb el qual es recorria a ell una vegada el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem van analitzar la problemàtica i van dictaminar que el règim de custòdia compartida havia de ser el normal i no l’excepcional.

La forma més fàcil i ràpida d’aconseguir-ho és pactant-ho en el conveni regulador en el supòsit de ruptura de mutu acord. En aquest cas podem garantir que pràcticament en totes les ocasions els jutges l’adopten en la sentència que posa fi al procés.

Com a advocat especialista en dret civil puc afirmar que la ruptura sentimental no sempre pot canalitzar-se pels tràmits del pacte i a vegades les posicions estan tan enfrontades que no hi ha més remei que litigar. Encara en aquests casos és possible aconseguir la custòdia compartida, fins i tot amb l’informe en contra del ministeri fiscal si el jutge considera que aquest és el interès superior del menor.

Què suposa la custòdia compartida?

Doncs, bàsicament, que els menors pernoctin i visquin cada setmana amb un dels seus pares, assumint aquest progenitor les despeses de manutenció i alimentació. L’altre progenitor, la setmana que no li toqui, tindria uns dies o unes tardes de visita.

Les despeses lúdiques, d’educació o mèdiques o que pogués haver-hi amb el caràcter de necessari es reparteixen per meitat entre els dos progenitors.

Suposa l’extinció de la pensió d’aliments?

Doncs no necessàriament. Els jutges continuen fixant una pensió d’aliments a favor de la part més dèbil, encara que la quantia de la mateixa depèn de les circumstàncies.

Aquesta branca del dret de família és molt casuística, és a dir depèn molt de les circumstàncies de cada cas, per això és important que s’assessori pel fet que difícilment es troben dos casos iguals.

Consulti hora de visita i l’informarem.

Albert Calduch
Advocat

EL DELICTE DE DENUNCIA FALSA: LA LLEI NO PERMET ACUSAR ALGÚ FALSAMENT I QUEDAR IMPUNE.

Acusar una persona és fàcil. Tothom pot anar a una comissaria i presentar una denuncia contra qualsevol, encara que aquest no hagi fet res. Els motius poden ser personals, econòmics, familiars… Alguns delictes no necessiten una important càrrega de prova, i només amb la denuncia es pot iniciar un calvari per la persona injustament acusada.  Pensem per exemple amb les denuncies per maltractaments a les parelles o ex-parelles. En ocasions aquestes acusacions es basen en fets que passen dins l’esfera familiar, de manera que no és difícil construir un relat creïble i perjudicial.

Per aquest motiu els tribunals són conscient dels perills de denuncies falses en aquesta esfera de delictes (Sentència de l’Audiència Provincial de Badajoz  54/2014 de 29 de juny):

El ámbito de la violencia de género y de las relaciones conyugales y de pareja se ha convertido por desgracia, en el centro de atención en cuanto a lo que a las denuncias falsas se refiere. Las penas existentes en caso de denuncia falsa, la protección de la víctima, el rechazo social al maltrato y la aceleración de las consecuencias civiles en casos de divorcio cuando media violencia, han provocado que presuntas víctimas sin escrúpulos usen y abusen de la Ley de Violencia como herramienta, defraudando el espíritu de la Ley al objeto de favorecer sus intereses en la tramitación de un divorcio, intentando conseguir situaciones más ventajosas. Afortunadamente no son muchos los casos, pero estos existen.

Si el denunciat aconsegueix fer prevaldre la seva innocència, no tot acaba bé. Un procés d’aquesta mena suposa un important trasbals personal, una despesa econòmica i un greuge per la reputació. Mentre que el denunciant només ha hagut d’invertir el temps de la denuncia.

Per prevenir i sancionar aquests casos el Codi Penal al seu article 456 inclou el delicte de denuncia o acusació falsa. Aquest delicte busca perseguir conductes que perjudiquin el bon funcionament de l’Administració de justícia, obligant a malgastar el temps i els recursos dels tribunals en uns fets falsos, i al mateix temps rescabalar l’honor del denunciat.

Aquest delicte demana els següents requisits per poder-se aplicar (sentències 190/2014 Audiència Provincial de Sevilla i 564/2016 de l’Audiència de Saragossa):

  • Cal que la persona denunciant conegui la falsedat dels fets que exposa. En aquest sentit és suficient per constituir el delicte que el denunciant es pugui figurar que els fets són falsos o actui amb temerari menyspreu a la veritat. Un exemple seria denunciar fets que no s’han vist o que els han explicat terceres persones. També seria falsedat que el denunciant digui que va tenir una relació sentimental amb el denunciat sense ser cert (sentència Audiència Provincial de Ciudad Real 114/2014 de 30 de setembre).
  • Cal que l’acusació es faci directa i explícitament contra una persona o persones determinades, no que s’expressi una simple sospita.
  • Cal que s’hagin denunciat fets que constitueixin un il·lícit penal.
  • Cal que la denuncia o l’acusació es facin davant de funcionari que tingui l’obligació d’investigar aquests fets (pot ser tant denuncia a la policia com declaració davant d’un jutge, per exemple).
  • Cal que l’acusat sigui absolt per sentència ferma o per resolució judicial que acordi el sobreseïment.

Si es donen aquestes circumstàncies s’està davant d’una denuncia falsa i, encara que la justícia hagi esclarit finalment els fets, s’ha causat un perjudici a la vida i la reputació del perjudicat. És per això que recomanem a totes les persones que hagin patit una situació com aquesta que es posi en contacte amb CALDUCH ABOGADOS per aconseguir l’assistència jurídica que necessita.