ÉS UN ACCIDENT LABORAL ENCARA QUE HAGI FET GESTIONS PERSONALS EN EL TRAJECTE.

La Llei General de la Seguretat Social (article 156) defineix els accidents laborals com qualsevol lesió corporal que pateixi un treballador o treballadora en relació amb el treball que realitza per compta aliena. Això inclou tant els accidents que es tenen a conseqüència o per causa del treball, com els que es tenen en els desplaçaments anant o venint del lloc de treball. La llei preveu expressament que qualsevol accident que succeeixi en aquests casos és de naturalesa laboral, i per tant ha de ser reconegut com a tal a efectes legals. Per exemple per les declaracions d’invalidesa temporal o permanent.

 

És sempre necessari que aquests accidents no siguin culpa del propi treballador, ja sigui per dol o per negligència.

 

Perquè els desplaçaments al lloc de treball es consideren accidents laborals, quan es diria que són en realitats fets que passen abans o després de la jornada? Això és perquè la jurisprudència ha considerat que aquestes eventualitats deriven de l’obligació d’anar al lloc de treball. És a dir, o bé estàs obligat a anar-hi, o bé necessites tornar a casa després d’haver anat a treballar (Sentència del Tribunal Suprem19 de gener de 2005, recurs 6543/03). Per això es parla d’accidents de treball in itinere (en el desplaçament).

 

Un accident durant aquest trajecte només es considera accident de treball si compleix una sèrie de requisits:

 

  1. El primer, com hem dit, és que l’accident passi durant un trajecte imposat pel deure d’anar al treball des del nostre domicili, o a la inversa: per tornar al domicili des del treball (requisit teleològic, és a dir, de causa). És a dir, cal un viatge d’un lloc a l’altre el nexe causal del qual sigui l’obligació de treballar. Si un accident es produeix anant o venint del treball per anar a un altre indret, molt possiblement un tribunal no ho considerarà accident de treball.

 

  1. El segon, cal que es tracti d’un trajecte habitual (requisit geogràfic). És a dir, cal que sigui la ruta diària acostumada que es segueix cada dia per anar i venir de la feina a casa.

 

  1. El tercer, 1ue l’accident es produeixi dintre del període temporal habitual que requereix aquest desplaçament (element cronològic). És a dir, cal que aquest temps no s’interrompi o es prolongui indegudament i tingui la durada normal.

 

  1. Per últim cal que el viatge es faci amb el mitjà habitual de transport (element d’idoneïtat del mitjà). No cal que sigui un vehicle propietat del treballador (podria ser anant amb autobús o amb tren, per exemple).

 

És a dir, és necessari que l’accident concorri durant o com a causa d’un desplaçament motivat per anar a (o tornar de) la feina, que es produeixi seguint la ruta habitual i durant el temps mitjà estimat que es necessiti per fer-lo habitualment. Si algun element interromp aquesta cadena, l’accident podria perdre la categoria de laboral. Però cal ser conscient que la llei és flexible i que els tribunals permeten un marge d’apreciació. Cal tenir present que els jutges consideren només una interrupció important aquelles que passen per voluntat del treballador, i no aquelles que poden ser fortuïtes (per exemple, trobar-se amb una retenció de trànsit).

 

Per exemple, en un cas molt recent, el Tribunal Superior de Justícia d’Extremadura va desestimar considerar un accident de tràfic com accident laboral (cas d’una treballadora que va patir un accident d’autobús anant de casa a la feina), per considerar que, en haver-se aturat un moment per comprar iogurts en una botiga s’havia interromput el nexe causal. Aquesta sentència va ser apel·lada i el Tribunal Suprem (sentència 409/2018, de 17 d’abril) ha dit que una demora del trajecte per menys d’una hora per causa d’un assumpte exclusivament personal és irrellevant. Per tractar-se d’una gestió intermèdia raonable que respon a criteris de normalitat i a patrons usuals de conducta. I per tant no ser cap interrupció extraordinària del trajecte. Cal tenir en compte que, en altres sentències, el Suprem ha considerat que és indiferent si aquesta gestió irrellevant es realitza abans o durant el trajecte (Sentència del Tribunal Suprem de 12 de desembre de 2017).

 

Aquesta sentència segueix la via jurisprudencial ja marcada per resolucions anteriors en les que el Suprem ha flexibilitzat el concepte d’accident de treball sempre que el trajecte es mogui dins dels marges del que és normal o habitual.

 

Per tant en cas de trobar-se amb que s’ha patit un accident anant o venint de la feina al domicili habitual, cal que tinguem present que es tracta d’un accident laboral. I que per tant la persona que l’ha patit té dret a que se li reconegui aquesta condició per la seguretat social, amb els beneficis que comporta.

 

No cal desanimar-se tampoc si la Seguretat Social no reconeix d’entrada el caràcter laboral de l’accident. Existeixen recursos administratius i judicials per aconseguir que canviï aquesta situació. És molt important, però, buscar assessorament legal des del primer moment. Per això recomanem que, tothom que tingui un problema d’aquesta mena es posi en contacte amb CALDUCH ADVOCATS. Estem al seu servei.

JORNADES ‘POR UN AIRE LIMPIO’

El passat cap de setmana es va celebrar a Ponferrada (Lleó) la VIII trobada estatal de Plataformes antiincineració a la què vaig tenir l’honor d’assistir com a ponent.

El tema de la meva intervenció va versar sobre recursos jurídics en la impugnació d’Autoritzacions Ambientals Integrades (AAI) de les cimenteres. Bàsicament vaig repassar les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que he guanyat sobre aquesta matèria.

Especial interès van despertar les sentències contra Lafarge a Montcada en què es va anul·lar la llicència d’activitat de l’esmentada cimentera, confirmada més tard pel Suprem.

Igualment també va destacar la sentència contra l’abocador i projecte d’incineradora de l’Alcora, que després de la batalla jurídica no només no va poder construir la incineradora sinó que va haver de tancar l’activitat. Efectivament el fet de no disposar d’AAI va motivar que el seu funcionament no estigués adaptat a la normativa ambiental estatal i europea i no pogués mantenir la seva activitat.

LA PENSIÓ D’ALIMENTS PELS FILLS EN CAS DE DIVORCI

Al moment de divorciar-se una parella amb fills, el primer que cal decidir és qui els tindrà sota la seva guarda i custodia (és a dir, els tindrà vivint amb ells) . En aquest cas, la llei considera que el progenitor que no els tingui amb ells ha d’abonar una pensió d’aliments per ajudar al seu sosteniment.

Tenen dret a una pensió tant els fills menors d’edat com els fills majors d’edat que encara no tinguin recursos propis.

La quantitat d’aquesta pensió l’han de negociar les dues parts (i després aprovar un jutge), però la quantitat ha d’estar ajustada a cobrir les necessitats del fill o fills, de tal manera que conservin el mateix nivell de vida que tenien abans del divorci. També ha de ser proporcional als ingressos de la persona obligada a satisfer-la.

Amb la pensió d’aliments es volen cobrir les despeses ordinàries dels fills. Les despeses ordinàries són aquelles imprescindibles pel seu manteniment i la seva educació. Per tant inclou alimentació, habitatge, roba i educació (matrícula escolar, llibres, etc.).

 

És pot modificar la pensió d’aliments?

La pensió d’aliments sempre està vinculada a les necessitats del menor i els recursos de l’obligat. Així si el pare o mare que paga la pensió veu millorar o empitjorar aquesta situació (per exemple: perquè perd la feina), qualsevol de les parts pot demanar que es modifiqui aquesta quantitat.

La pensió, a més a més, s’actualitza anualment amb l’Índex de Preus de Consum.

 

Fins quan es paga la pensió d’aliments?

Un error comú és creure que només s’han de pagar aliments fins que el fill arribi a la majoria d’edat. En realitat cal abonar aquesta pensió fins que els fills aconsegueixin la plena independència econòmica. És a dir, que hagin acabat els estudis i la formació (inclòs màsters o postgraus) i tinguin una feina estable i amb suficients ingressos.

Per tant no és suficient amb que hagin enllestit la seva formació per a reclamar deixar de pagar. A menys que estiguin perllongant la seva vida d’estudiant per seguir cobrant o no acreditin un rendiment mínim. És a dir, es tracta d’ajudar-los en la seva formació, no de mantenir-los en aquesta situació indefinidament.

Tampoc és suficient que el fill hagi tingut ja alguna feina o que hagi compaginat estudis i algun treball. El que compta no és haver entrat al mercat laboral, sinó estar-hi amb un mínim de garanties. Els contractes de pràctiques tampoc compten com una feina.

 

Si teniu qualsevol dubte relacionat amb amb la pensió, a CALDUCH ABOGADOS ens posem a la seva disposició per ajudar-lo amb la resolució.