EL REAGRUPAMENT FAMILIAR

Un cop un ciutadà estranger aconsegueix instal·lar-se a Espanya, és natural que sorgeixi el desig de tornar a reunir-se amb la seva família. Especialment en els casos en què el familiar és una persona que el necessita per al seu sosteniment. Com podria ser un fill menor, un progenitor vidu, etc.

En aquests casos la llei preveu la figura del reagrupament familiar. En la qual es pot aconseguir un permís de residència que dura mentre duri la de qui sol·licita la reagrupació. Per aconseguir-la cal acreditar el següent:

1- Que la persona reagrupada té la següent relació amb el reagrupant:
a. Ser el seu cònjuge o parella de fet. Sempre que compleixi uns requisits:
i. Estar inscrit en un registre públic.
ii. Es demostri una relació no registrada.
b. Ser el seu fill o fill de la seva parella.
i. Quan sigui fill de només un dels membres de la parella, s’ha de demostrar la possessió de la pàtria potestat.
c. Ser el seu pare / mare (o el de la seva parella), quan estiguin al seu càrrec, tinguin més de 65 anys, i hagin raons que ho justifiquin. Per acreditar que està al seu càrrec cal demostrar una dependència econòmica, com és enviar-li diners de forma regular. Pel que fa a la necessitat, hi ha moltes possibles justificacions (per exemple que tots els seus fills resideixin a Espanya).
Es considera que un ascendent està a càrrec del reagrupant quan aquest, durant l’últim any, li ha abonat quantitats equivalents al 51% del producte interior brut per càpita del país d’origen.
Només és possible reagrupar un ascendent menor de 65 anys en casos de caràcter humanitari (per exemple, que no sigui capaç de valer-se de si mateix sol).

Si es compleixen les condicions anteriors, cal demostrar també que la persona reagrupada (o la unitat familiar) disposa d’ingressos suficients per al seu sosteniment. Això ingressos han de equivaler a un 150% de l’IPREM, més un 50% per cada membre del nucli familiar a part del reagrupant i el reagrupat. I no només de recursos en el moment actual, sinó en l’any següent posterior a reagrupar-se. Per saber això l’Administració estudia l’evolució econòmica del reagrupant els sis mesos abans de presentar la sol·licitud.

Aquests requisits poden semblar taxatius, però la Llei preveu marges per a la flexibilitat per circumstàncies humanitàries, especialment en menors d’edat.

També cal acreditar que la persona reagrupada disposa de cobertura mèdica (això sol requerir contractar una assegurança privada per a ella).

Finalment, cal acreditar que es disposa d’un habitatge adequat per a la residència del reagrupant. Aquest informe s’ha de sol·licitar davant l’Ajuntament on resideix el reagrupant.

Un cop la Subdelegació del Govern ha acceptat la reagrupació, la persona reagrupada ha d’anar al Consolat espanyol que correspongui al seu país i presentar-hi la resolució favorable i els documents que li demanin. Un cop ho tingui tot, el Consolat li donarà el visat que li permetrà entrar a Espanya i unir-se a la seva família.

És important tenir tots els documents que demani el Consolat o es pot denegar el visat.

Durant el termini en què es tramita el visat (dos mesos) l’autorització de residència del reagrupat queda suspesa. És a dir, sense efectes.
En algunes ocasions el propi Consolat s’oposa a la reagrupació (i denega el visat) sobre la base que n es compleixen els requisits del punt primer. En aquests casos cal tenir en compte que un consolat no és el competent per decidir si una reagrupació és o no correcta. Legalment qui decideix sobre el fondoes la Subdelegació del Govern, i el Consolat només pot oposar-se per motius formals, com seria que un document sigui fals o inexacte. Una resolució d’aquest ens entrant a discutir qüestions materials seria nul·la de ple dret.

Un cop el reagrupat entre a Espanya, cal tenir en compte que ha de residir amb el reagrupant. Si mai voleu establir-se pel seu compte, haurà d’acreditar que disposa d’ingressos suficients i compleix els requisits necessaris per aconseguir un permís de residència per si mateix. És a dir, lareagrupación en cap cas suposa la concessió d’un permís de residència independent i autònom, sinó que està vinculat al permís de residència del reagrupant.

En aquest article hem volgut donar uns apunts generals sobre la reagrupació. Si es vol informació més exhaustiva o es té algun problema concret que necessiti assistència jurídica, en CALDUCH ADVOCATS hem juristes que poden ajudar-lo.

ABUSOS ADMINISTRATIUS I COSTES

El que popularment coneixem com a condemna en costes compleix una doble finalitat. D’una banda persegueix compensar al qui es veu arrossegat a un plet sense fonament per una altra persona. D’altra persegueix penalitzar al ciutadà que fa ús de l’administració de justícia, sobrecarregant la mateixa amb la seva actuació.

Amb aquests dos fonaments les costes no tenen cap sentit a la jurisdicció contenciosa administrativa quan s’imposen als ciutadans.

M’explico.

Quan un arriba a un tribunal contenciós administratiu ho fa discutint una decisió d’alguna administració. Aquesta decisió s’ha pres en el marc d’un expedient on l’administració ha fet de fiscal, testimoni, part i jutge. A vegades fins i tot denegant la prova o les manifestacions del ciutadà.
Com fins aquest moment no ha intervingut un òrgan imparcial que examini la controvèrsia, no té sentit imposar al ciutadà les costes per una posició dominant de l’administració en un procediment ple de privilegis, presumpcions i beneficis per a aquesta administració.
En relació a aquest efecte dissuasori d’evitar reclamacions innecessàries i no saturar la jurisdicció contenciosa administrativa la meva opinió és que no podem coartar un servei públic bàsic com l’accés al poder judicial. Si no hi ha mitjans s’han de destinar més. Espanya aporta menys del 0.3% del PIB a Justícia, una xifra molt inferior a altres països de l’entorn comunitari que arriben fins al 6%.

En tot cas la mateixa manera que no és acceptable fer pagar a un usuari de la sanitat pública que va a urgències i se li fa una prova que no detecta cap mal, tampoc ho és sancionar amb les costes a un ciutadà que vegi que hagi de pagar a l’administració per qüestionar la seva decisió.
Per sort les costes a la jurisdicció contenciosa administrativa estan limitades en la majoria dels casos a 200 €, gràcies al criteri dels nostres jutges, si bé en òrgans superiors aquesta quantitat s’incrementa fins als 4000 € de l’audiència nacional o els 2000 € del tribunal suprem.

 

 

Albert Calduch Estrem

Advocat

LA RESPONSABILITAT PENAL DELS ADMINISTRADORS.

Si bé la majoria d’administradors de finques fan la seva feina correctament, sempre hi ha excepcions (de la mateixa manera passa en qualsevol altra professió). Pot ser per exemple que els propietaris descobreixen irregularitats en la compatibilitat. Que es realitzin treballs costosos que no s’han aprovat. Que a les actes s’incloguin acords que realment mai s’han aprovat. I fins aquí només hem citat tres possibles exemples de possibles delictes.

 

En aquests casos el primer que es pregunten els afectats és si l’administrador és responsable penalment. Al cap i a la fi, treballa per a la comunitat, i sempre pot argumentar que el que feina només ho feia en nom d’aquesta o en benefici d’aquesta. Exposarem aquí les obligacions de l’administrador i amb quin límit es troba la seva conducta abans de constituir delicte.

 

El primer que volem deixar establert és que no només els administradors de societats mercantils poden ser responsables penalment. Des de la reforma de 2015, els administradors de qualsevol patrimoni aliè (com ara presidents o directors d’associacions, fundacions, etc.) poden ser culpables d’un delicte. I per tant poden haver de respondre personalment pels seus actes.

 

Els delictes més típics que pot cometre un administrador serien l’apropiació indeguda, l’administració deslleial i la corrupció entre particulars.

 

 

  • Apropiació indeguda (article 253 i 254 Codi Penal).

 

 

L’apropiació indeguda seria el cas d’una persona que tingués encomanada la guarda o la gestió d’un patrimoni, ja sigui béns mobles (com podrien ser comptes bancaris, maquinària, etc.) o immobles (per exemple pisos propietats de comunitats) i que els distreu.

 

És important destacar que no és necessari que l’administrador s’apropii d’aquests béns; només que abusi de les seves funcions i realitzi operacions no justificables en base al seu càrrec d’administrador.

 

 

  • Administració deslleial (article 252 del Codi Penal).

 

 

Mentre que l’apropiació indeguda es una conducta caracteritza per apropiar-se o desviar part d’un patrimoni aliè, l’administració deslleial té un caràcter més ampli. Aquest delicte sanciona la conducta d’un administrador que, infringint les obligacions del seu càrrec, causa un perjudici econòmic al patrimoni que té encomanat.

 

Un exemple podria ser un administrador de comunitat que, aprofitant que també és secretari d’una comunitat, manipula

 

 

  • Corrupció entre particulars (article 286 bis Codi Penal).

 

 

Aquest delicte sanciona les conductes dels administradors que, en el marc d’una relació comercial, accepten un benefici o una avantatge (per ells mateixos o per un tercer) a canvi d’afavorir un tercer en un negoci.

 

Un cas podria ser el d’un administrador que accepta una comissió d’un constructor a canvi d’aconseguir que la Comunitat el contractés per realitzar una obra.

 

És important destacar que aquesta mena de delicte no requereix que es causés un perjudici a l’entitat administrada per l’autor del delicte. Només que ell aconsegueixi un benefici indegut.

 

Aquesta conducta busca protegir no només les entitats sinó també la competència honrada en l’àmbit mercantil. De manera que cap competidor no aconsegueixi una primacia injusta gràcies a la corrupció. Per tant es considera que concorre el delicte si s’actua d’una manera que s’impedeix un tracte comercial just. Seria el cas d’un administrador que fa creure que l’oferta d’un suministrador és la millor possible quan en realitat no ho és (o ni tant sols ha buscat més ofertes).

 

Aquest delicte opera en un doble sentit. No només és culpable l’administrador que obtingui un benefici, sinó també el directiu o president que ofereixi aquest benefici.

 

Cal tenir molt en compte que estem davant d’un delicte de perill, no de resultat. Per tant el que cal demostrar és que s’ha ofert, promés o concedit un benefici a l’administrador; o que l’administrador ha rebut, sol·licitat o acceptat un benefici o un avantatge injustificat, contrari al principi de lleialtat competitiva. No cal demostrar que s’ha obtingut un guany ni que s’ha causat un perjudici efectiu.

 

 

  • La responsabilitat civil de les societats d’administració de finques (article 120.4 CP).

 

 

En el cas que els propietaris membres d’una comunitat es querelli contra un administrador, el que més els preocupa és recuperar el capital o els béns que han perdut. Per això cal tenir molt present que, en cas que l’administrador sigui insolvent o no pugui pagar, esdevé responsable civil subsidiari la societat per la qual treballi o la societat a través de la qual operava l’administrador.

 

En conjunt, podem veure que les darreres reformes del Codi Penal obren un ventall de possibilitats per perseguir la deslleialtat dels administradors. De totes formes sempre es convenient adoptar unes mesures de seguretat per evitar possibles fraus o apropiacions:

1- El president de la Comunitat és qui ha de firmar totes les factures i estar al corrent dels moviments de capitals i béns.

2- La Comunitat ha de tenir un compte corrent propi, sota el control del president. No un compte sota el control de l’administrador.

3- Sempre cal demanar diferents pressupostos abans d’encarregar una obra o contractar subministres o assegurances.

4- Els acords i les actes de la comunitat han de ser repassades pel president abans de ser firmades i enviades als propietaris.

 

Recomanem a totes les persones que tenen problemes com els descrits que es posin en contacte amb CALDUCH ABOGADOS per trobar l’ajuda necessària.